EL PRINCIPI DE LA NOSTRA HISTÒRIA

La història de la nostra nació la podem començar ara fa més de 1000 anys. Abans de la dinastia catalana, visqueren en les nostres terres les civilitzacions: iberes, fenícia, grega, romana, visigòtica, àrab i els francs.

La caiguda de l’Imperi Romà va donar lloc a l’entrada a les nostres terres de poblats visigots. Coincidint amb la seva decadència, a principis del segle VIII, el territori català comença a caure domini dels àrabs o sarrains. Tot i així, en algunes zones, els naturals es fan forts i viuen de manera independent i sota protecció de Carlemany i dels francs. L’any 759 els francs comencen a baixar del Rosselló fins l’Albera i es van establint territoris cristians. L’avenç dels francs, amb ajut dels naturals continua i trobem ja territoris en mans cristianes: Urgell i Cerdanya, l’any 789. L’any 803 trobem Barcelona que es presa pel rei Lluís d’Aquitània, fill de Carlemany. Els territoris conquerits foren erigits en comtats: Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló, Urgell i Cerdanya.

És en aquests comtats d’on neix la dinastia catalana, que s’encarna en la figura del comte Guifré el Pelós, governa entre 840 i 897, originari del Conflent i fill del comte Seniofré d’Urgell i d’Ermessenda. Guifré heretà del seu pare el territori d’Urgell-Cerdanya, regit possiblement des de Rià, una vila del Conflent. Amb la persona de Guifré el Pelós s'inicia una repoblació de la zona central del territori català, ja que contrades com Osona, el Berguedà, el Bages, la Vall de Lord... havien quedat despoblades a causa dels enfrontaments bèl·licss i per això, eren una porta oberta a les incursions sarraïnes. Paral·lelament aquesta repoblació va acompanya de la fundació de monestirs, com St. Joan de les Abadesses.

Una llegenda tardana, atribueix que Guifré el Pelós, ferit en una batalla, demanà un escut per a la seva dinastia. L’emperador Lluís el Piadós, va tacar-se els dits de sang d’una ferida que tenia Guifré i va dibuixar sobre l’escut daurat del comte, quatre barres vermelles, que havien de constituir l’escut català i la bandera catalana.

Els territoris, coneguts com la Catalunya vella, sota el domini i protecció de l'imperi franc van començar a manifestar el deler d’independència i l’hostilitat cap a la tutela franca. L’imperi carolingi es va començar a afeblir com a conseqüència d’un conjunt de revoltes internes, i per invasions d'altres pobles. Això va fer que cada cop es prestés menys atenció al que succeïa a les fronteres. Així, progressivament, els comtes catalans es senten oblidats de l'imperi franc i desprotegits davant els atacs musulmans. És per això que aquests comtes es varen veure obligats a defensar-se ells sols i aquest fet els donà confiança i poder.

Un fet precipità la independència. A finals del segle X, i en temps de Borrell II, nét de Guifré el Pelós i que governà entre 946 i 992, els sarrains van atacar Barcelona i es va demanar ajuda al rei franc, el qual no va poder socórrer. Borrell II decebut per aquest fet no va renovar el vassallatge a la dinastia franca, i per tant, podem considerar aquest fet, la independència dels territoris catalans.

Borrell II, comte de Barcelona, també va anar erigint-se comte d’altres territoris i tenint el seu control, imposant la unitat política i nacional als comtats catalans, gràcies a la supremacia del comtat de Barcelona, marcant, així, l'inici d'una dinastia de comtes que amb el pas del temps anirien reafirmant l'Estat català.

El seu fill Ramon Borrell, governà entre 992 i 1017, va continuar amb la política de conquesta fins al Segre i l’Ebre. A més va ser el primer comte de Barcelona a encunyar moneda amb el seu nom. El seu fill Berenguer Ramon I, que governà entre 1017 i 1035, fou en general pacífic i es dedicà a restaurar la pau, amb l’ajut de la seva mare la comtessa Ermessèn i l’abat Oliva. Això possibilità un augment de la població i del comerç.

El seu successor, Ramon Berenguer I, conegut com el Vell i que governà entre 1035 i 1076 , tenia el desig de guanyar terres als sarrains, i tot i no poder conquerir alguns territoris, reietons sarrains de Lleida, Dénia i Mallorca ja li pagaven tributs. Dos fills de Ramon Berenguer I, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, van governar junts, fins que el segon va matar el primer, l’any 1082, i van consolidar l’hegemonia del comtat de Barcelona sota els altres territoris catalans. Però aquesta supremacia que apareix sota el govern de Ramon Berenguer III es va fer més forta, gràcies al seu casament amb Dolça de Provença, l’any 1112, que va incorporar nous territoris de l’altra banda dels Pirineus. A més és conquerida Tarragona.

Paral·lelament a aquests fets, es consolida al nostre país l'art romànic. Un art que té els seus orígens en l'art preromànic amb influències carlíngies, àrabs i del nord d'Itàlia. Esglésies i esglesioles s'escamparen arreu del país.

També paral·lelament també havien anat avançant la reconquesta per altres indrets de la Península. Fruit d’això havien nascut els regnes d’Aragó i Castella.

Les relacions entre el Regne d’Aragó i els comtes de Barcelona havien estat escasses i no sempre amistoses. Ramon Berenguer III havia ajudat el rei taifa de Lleida contra Alfons I per disputar-li la futura frontera entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Al regne aragonès, amb la mort d’Alfons I, el 1134, es produeix una forta crisi, ja que, en no tenir descendents, deixava com a hereus els ordes religiosomilitars del Temple, dels Hospitalers i del Sant Sepulcre. La noblesa aragonesa es va decidir per l’aliança amb el comte Ramon Berenguer IV, fill de l’anterior, ja que Castella també pretenia quedar-se amb la corona aragonesa. Podem veure que els delits de grandesa de Castella, ja venen de molt lluny.

Aquesta aliança es traduí en un casament. Ramon Berenguer IV es casà amb Petronel·la, filla del rei Ramir, l’any 1137, i el comte català rebé el regne d’Aragó en plena propietat. Del casament, sorgí un nou Estat, sent una confederació catalanoaragonesa, una unió dinàstica pactada, segons la qual cadascun dels dos regnes mantenia la integritat territorial, les lleis i els costums, les institucions i els governants propis, i la llengua.

EL NAIXAMENT DE LA NOSTRA NACIÓ

De la unió entre Ramon Berenguer IV i Petronel·la nasqué Alfons el Cast, primer rei de la Corona de Catalunya-Aragó i anomenat l'emperador dels Pirineus degut a les múltiples possessions que ell i els seus avantpassats havien adquirit a una i altra banda dels Pirineus. A la seva mort, el seu fill Pere I, que governà entre 1196 i 1213 i anomenat el Catòlic, perquè es va fer coronar pel mateix Papa, va heretar els seus dominis i al casar-se amb Maria de Montpeller, va afegir aquest territori a la corona. Pere va aturar l’expansió cap el sud, degut a la seva preocupació occitana i un fet va canviar el transcurs de l’expansió cap al nord. A començaments del segle XIII va ser predicada una croada contra els albigesos. Pere I va acudir en armes per ajudar els comtes de Tolosa, de Foix i de Comenge, vassalls seus, però davant del castell de Muret va morir en combat, el setembre de 1213. La mort i la derrota del rei català va comportar la ruïna de la nació occitana, la conquesta francesa dels seus territoris i la pèrdua de la influència catalana.

 Paral·lelament a aquesta època, apareixen les primeres lleis catalanes, els Usatges, els primers gremis, i la diferenciació i consolidació de la llengua catalana. Però el naixement i la integració dels Països Catalans, comença durant el regnat del rei Jaume. Després de la desfeta de Muret, s’empren l’expansió de Catalunya cap al sud de la Península, fixant els límits de les terres catalanes.

Amb Jaume I l’Illa de Mallorca s’incorpora a la nació catalana, el 31 de desembre de 1229, i Eivissa durant l’any 1235. El País València és alliberat amb les campanyes a Morella, Ares i Borriana, l’any 1233, Almassora, l’any 1234, el Puig, 1237 i Almenara 1237. El 9 d’octubre de 1238 el rei Jaume I entra a la ciutat de València amb la senyera de les quatre barres, que també esdevindria la bandera del País Valencià. Posteriorment s’avança i són incorporades Cullera,1240; la serra d’Espadà ,1242 ; Alzira,1243; Dénia i Xàtiva,1244; i Bihar,1245. També el Regne de Múrcia fou conquerit per Jaume I.

Del segle XIII al XV Catalunya va assolir el cim, pel que respecta a la seva política i cultura. L’any 1214 es creen les Corts, essent el Parlament més antic d’Europa (el segueix el d’Anglaterra, que data del 1265).

Un dels fills menors de Jaume I, també anomenat Jaume, va rebre d’herència del seu pare el regne de Mallorca. El reialme que comprenia les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat de Montpeller, va romandre independent des del 1276 fins el 1343 i foren governants Jaume II (1276-1311), Sanç I (1311-1324) i Jaume III (1324-1343) , tots ells, coneguts amb l’afegitó “de Mallorca”. Durant aquest període independent, el regne de Mallorca fou aliat de la casa de França i sovint s’enemistà amb la Corona catalana. Finalment, el rei Pere III, el Cerimoniós, el reintegrà per la força l’any 1343, de nou a la Corona d’Aragó.

Arribada la fi de la reconquesta interior, els diferents successors de Jaume I, Pere II, el Gran (1276-1285); Alfons II, el Franc (1285-1291); Jaume II, el Just (1291-1327); Alfons III, el Benigne (1327-1335) i Pere III el Cerimoniós (1335-1387), se senten poderosos i amb energies sobreres per començar l’expansió per la mediterrània.

L’any 1282 i l’illa de Sicília és alliberada del captiveri dels francesos i passa sota sobirania catalana. A mitjans 1284 és el territori de Nàpols el que passa a mans catalanes. El 17 de gener de 1287 es conquereix l’illa de Menorca. L’any 1323 l’illa de Sardenya passa a formar part de la corona catalano-aragonesa. La potència econòmica sobretot, durant la primera meitat del segle XIV, es va traduir en els esplendorosos edificis gòtics que es van construir per tot el país.

Un altre episodi d’aquesta època l’escriuen els Almogàvers. L’any 1302 són cridats per l’imperi Bizantí per lluitar contra els turcs. Després de lluitar amb coratge i valor i derrotar als turcs, són traïts per la cort bizantina. El seu cap Roger de Flor, és assassinat l’any 1305 i comença l’anomenada “Venjança Catalana”. La Companyia Catalana d’Almogàvers derrota als grecs i als turcs i es fa amb el control absolut de l’imperi bizantí. Funden els ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria i durant tres generacions l’antic imperi de Bizanci estarà dominat pels catalans.

Pel seu heroisme, coratge i tenacitat, la nostra pàtria esdevingué la potència més important del Mediterrani. I en la seva màxima esplendor, conjuntament amb el Principat, les Illes i València, hi havia Sicília, els ducats d’Atenes i Neopàtria, Sardenya i Nàpols; i, durant poc de temps, Còrsega i la península de Morea, a Grècia. Tots aquests territoris foren membres d’aquella confederació d’estats mediterranis, en què Catalunya n’era la guia, la capdavantera i la propulsora.

Els primers Cònsols de Mar coneguts a Catalunya són els de Barcelona. L’any 1258 va aparèixer el llibre del Consolat de Mar, un veritable estatut internacional del Dret Marítim; el següent fou el de València, l’any 1283, i després el de Mallorca, l’any 1326.

L’any 1348 es va donar el primer episodi de pesta al nostre país. Fins a finals de segle XV en seguirien molts més i durant tot aquest període. Els diferents episodis de pesta van provocar que els Països Catalans, perderen la meitat de la població i a les Illes la pesta del 1348 despoblà Mallorca.

Durant aquesta època també hem de parlar de les minories que vivien al nostre país. La descendència dels àrabs, continuava amb els moriscs (de fe musulmana) o mudèjars (convertits al cristianisme), i van arribar a ser el 40% del total de la població, radicats sobretot a les comarques del sud del Principat i al País València. A Mallorca també hi hagué un nucli important. Generalment, eren conreadors de la terra i es dedicaven a alguna activitat artesanal. Una altra col·lectivitat important, foren els jueus, establerts per tot el país. L’any 1391 van esclatar diverses revoltes contra els calls de moltes ciutats, que feren que els jueus perdessin la seva influència política, tot i que van ser una font econòmica important per a la corona.

A nivell cultural, podem parlar de la creació de les Universitats de Lleida, l’any 1300 i de la Universitat de Perpinyà, l’any 1350, així com l’obra dels pintors Ferrer Bassa, Bernat Martorell, Jaume Huguet... i de les obres d’Eiximenis, Bernat Metge i del predicador Sant Vicent Ferrer.

L’any 1387 Pere III fou succeït pel seu fill Joan i governà amb molta despreocupació. Tot i així, ell va crear la festa dels Jocs Florals, l’any 1393. el rei Joan va morir, l’any 1396, en una cacera i el va succeir el seu germà Martí l’Humà. Però poc després, l’any 1410 mor el rei Martí sense descendència, i això implicà la fi de la dinàstica del Casal de Barcelona, descendents de Guifre el Pelós que durant més de cinc segles van regir els destins de la nostra pàtria.

Durant dos anys, comença una lluita d’intrigues entre aragonesos i catalans per decidir la successió al tron. Fins i tot l’exèrcit castellà va intervenir en els conflictes entre els membres de la corona catalano-aragonesa. Finalment, la successió va quedar establerta, l’any 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, on un noble castellà, Fernando d'Antequera fou impulsat per les maniobres polítiques de les classes dirigents aragoneses de la Corona. Però la sentència de Casp va produir una gran decepció a Catalunya. El comte d’Urgell es va alçar en armes, però va ser empresonat després d’una heroica resistència i dut a Castella, i més tard a Xàtiva, on va morir empresonat.

Ferran però, va morir al cap de quatre anys, i el seu fill, Alfons, fou coronat rei, i governà entre 1416 i 1458, anomenat el Magnànim, IV a Catalunya i V a Aragó, va reiniciar l’expansió per la Mediterrània i s'instal·là a Nàpols, despreocupant-se així de la corona, fet que comportà tota una sèrie de conflictes socials i polítics: conflictes remences al camp, lluites pel poder a Barcelona entre la Biga (partit de l'oligarquia urbana) i la Busca (partit dels mercaders, artistes i menestrals), enfrontaments amb les institucions catalanes. L’any 1450, a Ciutat de Mallorca, es produeix un alçament de pagesos i menestrals contra els senyors. Tots aquests fets van conduir a una guerra civil entre 1462 i 1472, coneguda com la Primera Guerra dels Remences, durant el regnat de Joan II, germà i successor d’Alfons, que governà entre 1459 i 1479.

Durant aquells anys, la literatura del País Valencià és d’un gran nivell, sobretot gràcies als poetes Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, Roís de Cornella i a Ausiàs March. L’any 1450 es funda la Universitat de Barcelona.

Un dels fills de Joan II, l’infant Ferran, va contraure matrimoni, l’any 1469, amb Isabel de Castella, unint així dos potents regnes, respectant llurs institucions, cultura i llengua. El regnat de Ferran II de Catalunya i d’Isabel de Castella, iniciat l’any 1419 fins 1516, és coneix com l’època dels reis Catòlics, on la corona de Castella va tenir una clara supremacia.

També durant aquests temps va tenir lloc la Segona Guerra dels Remences, alçament dels Remences, iniciada l’any 1483 i que perdurà fins la sentència arbitral de Guadalupe de 1486. Amb aquesta sentència,s’extingien els abusos i alguns drets senyorials que perjudicaven als pagesos i se’ls alliberava de l’adscripció a la terra. Tot i així, van continuar subjectes a censos, delmes i altres imposts i drets senyorials.

L’any 1492 es produeix el descobriment d’Amèrica pel navegant Cristòfol Colom -fet que fou possible, gràcies a l’esforç i al diner català- fou portat a terme exclusivament en nom de Castella. I Castella fou qui entrà a sang i foc a les terres americanes, sense respectar ni usos ni costums, ni llengües, ni pobles, ni res de res. Cal dir que des de Castella, també es va impedir que els catalans participéssim en la colonització del nou món, i fins i tot se’ns va prohibir que hi comerciessin, decret de1504, ja que tancaven el pas a qualsevol “nació estrangera”.

Aquell mateix any es va decretar l’expulsió dels jueus i juntament amb la imposició de la Inquisició, es va limitar considerablement el desenvolupament econòmic, cultural, polític i social de tots els territoris catalans.

D’aquesta època també podem parlar de la família valenciana dels Borja que van arribar al soli pontifical. Calixt III regnà els anys 1456 a 1458 i Alexandre VI els anys 1492 a 1503. Durant el temps que van ser Papes, van continuar parlant i escrivint català a la manera de València.

I entre 1479 i 1521 València va esdevenir la capital financera de les empreses de la monarquia, però els profits polítics que en va treure van ser molt pocs. L’any 1499 es funda la Universitat de València.

LES REVOLTES DE L'ÈPOCA MODERNA

L’herència dels reis catòlics va passar al seu nét Carles, de la casa d’Àustria o d’Habsburg, que regna entre 1516 i 1556. Durant aquesta dinastia comença una decadència als Països Catalans. A l’inici del regnat de Carles I, una revolta social de caràcter menestral i urbà, va commoure el País València, Mallorca i alguns llocs el Principat. Són els fets coneguts com la revolta dels agermanats o la Germania, on la petita burgesia, acompanyada de la pagesia, s’aixecaren contra la noblesa, els terratinents i l’ordre fiscal reial. Es reclamava una major participació i control en el govern municipal i una abolició de la majoria d’impostos.

La revolta s’inicià a València el juliol de 1519 i a finals d’any els seus representants organitzats en la Junta dels Tretze actuaven amb total independència de les autoritats reials i municipals que existien. Els seus promotors foren Joan Llorenç i Guillem Sorolla i Joan Caro. Pel febrer de 1520 el fet de desfilar els oficis armats davant les autoritats eclesiàstiques li donà una plena legalitat a la revolta. Paral·lelament en altres viles també es van constituir Juntes revolucionàries. Durant la primavera del 1520 el moviment reivindicatiu es propagà cap al Principat. L’any 1521 sota la comandància de Vicent Peris, la revolta es radicalitzà pel País Valencià. Van ser suprimits alguns impostos i censals. Però tot i que es van aconseguir importants victòries militars, així com la fugida del lloctinent de València, finalment els agermanats van ser derrotats el 9 de novembre per l’exèrcit reial.

En el mateix any, va esclatà la revolta a Mallorca arran de l’empresonament de set menestrals, fet que provocà un moviment de solidaritat i l’alliberament forçat dels presos. Igual que a València, es va constituí la Junta dels Tretze i també es va reformar el sistema fiscal. L’exèrcit reial inicià el contraatac i al març de 1523 la revolta fou finalment vençuda, i tot seguit, igual que a la resta dels Països Catalans, començà una brutal repressió i suposa el triomf de la noblesa i de l’alta burgesia i la fi de la força i influència dels gremis. A Mallorca, però els gremis dels ferrers, al passar-se al servei del rei i van crear una indústria artillera de gran importància fins a mitjan segle. Els agermanats també van iniciar la cristianització dels moriscs i això va provocar un alçament a la serra d’Espadà pel seu rebuig a ser batejats o expulsats.

La superioritat demogràfica i territorial del regne de Castella i la ubicació a Madrid del centre de poder de la monarquia va ser la causa de la seva superioritat sobre els altres. La llengua castellana a l’expandir-se arreu del món, també es va introduir a Catalunya entre les classes dirigents, i això fou una de les causes de la decadència de la llengua catalana.Del primer període Habsburg, cal destacar també l’aparició del bandolerisme, com a conseqüència de la misèria i la crisi econòmica, però també per les rivalitats existents entre l’aristocràcia. Perot Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro, i al cap d’uns anys, Joan de Serrallonga, van ser alguns dels caps bandolers més populars.

També durant aquells anys, les costes catalanes, van restar molt desprotegides, sobretot les de les Illes, i van partir nombrosos atacs pirates de turcs i barbarescos. Per tal de frenar aquestes incursions que ocasionaves saquejos, segrestos de població i la ruïna, es van fer expedicions a Tunis i l’Alger.

Durant el regnat de Felip, que regnà entre1556 i 1598, conegut com Felip II de Castella i, I de Catalunya, que només parlava en castellà, es va demanar diners a tots els territoris per a pagar l’exèrcit del Duc d’Alba, que volia aturar la revolta que s’havia deslliurat als Països Baixos, però Catalunya s’hi va negar, adduint que ja pagava a través dels donatius de les Corts Catalanes. Davant d’aquest fet, els catalans vam ser considerats heretges; érem titllats de la mateixa manera que ho eren els holandesos. Fins i tot, Felip II va agafar el control sobre els beneficis eclesiàstics catalans, els quals veuran tallada la seva promoció. Els bisbes castellans exigien als capellans catalans que fessin les misses en castellà, fet que indignà als capellans i als fidels dels Països Catalans.

També durant aquells anys, les costes catalanes, van restar molt desprotegides, sobretot les de les Illes, i van partir nombrosos atacs pirates de turcs i barbarescos. Per tal de frenar aquestes incursions que ocasionaves saquejos, segrestos de població i la ruïna, es van fer expedicions a Tunis i l’Alger. També per tal de frenar l’avenç turc per la Mediterrània Oriental, es va participar en la Lliga Santa contra Turquia. Naus catalanes i marineria dels Països Catalans, van tenir una actuació important en la batalla de Lepant, de l’any 1571.

El seu fill Felip II, III de Castella, i que regna entre 1598 i 1621, accentua l’isolament de Catalunya, i d’altra banda es manifesten, per part del govern central, tendències a limitar les llibertats catalanes, i sobretot a obtenir una, més gran contribució de Catalunya a les càrregues de la corona. Felip III va ordenar l’expulsió dels moriscs, l’any 1609 i aquest fet va contribuir a una progressiva decadència del País Valencià. Els moriscs representaven el 34% de la població del País Valencià i el 20% de la zona de l’Ebre del sud del Principat. Foren vistos com un perill continu per la seva possible entença amb els turcs i la seva deportació provoca un seguit de problemes econòmics i demogràfics, afectà la producció de molts conreus i productes i provocar la ruïna de l’aristocràcia i la burgesia, ja que els moriscs eren els seus vassalls, i amb la seva expulsió van deixar de cobrar les rendes i impostos. Progressivament les zones despoblades van ser repoblades per cristians. Al País Valencià, molt lligada a l’expulsió dels moriscos, fou l’aparició del bandolerisme, sobretot per la comarca de la Marina.

A partir de la segona meitat del segle XVI, cal esmentar les universitats com a centres difusors de cultura. València, Gandia, Barcelona, Girona, Perpinyà i Tarragona van ser ciutats on va haver-hi universitats. A València també aparegué una nova modalitat de centres culturals, que també es van estendre per tot el país, les acadèmies literàries, i després científiques, que promogudes per la noblesa es van destinar a promocionar l’art i la ciència.

Successor de Felip II, fou un altre Felip, III de Catalunya, però més conegut com a Felip IV de Castella. Començar a regnar l’any 1621, amb només 16 anys i per això es troba sota la protecció del comte d’Olivares. El 1626 el comte d’Olivares arribà a Catalunya presentant la Unión de Armas, que pretenia realitzar un exèrcit de caire federal, del qual uns 26.000 homes havien de sortir dels Països Catalans. Els catalans van contestar amb una clara negativa, ja que tenien por de convertir-se en una província castellana. Davant tota una sèrie de negatives, el rei castellà marxà de Barcelona sense res de positiu. A Castella començà una actitud anticatalana.

Catalunya havia rebutjat la Unión de Armas i va adoptar la postura de no implicar-se en les guerres de la monarquia castellana contra França, que havien començat l’any 1635. El comte d’Olivares va creure convenient, per implicar per la força als catalans dur el camp de batalla al territori català: així doncs, Catalunya va patir una ocupació militar de les tropes castellanes. En la seva ocupació, els militars van abusar, violar i saquejar els ciutadans catalans.

Aquests fets provocaren progressivament una revolta popular. A finals de 1639 els francesos ja estaven al Rosselló. Pel febrer de 1640 ja hi hagué topades entre els terços castellans i la població pagesa. A l’abril la població de Santa Coloma de Farners, es va alçar contra les tropes castellanes i van matar els seus col·laboradors. Les comarques de Girona i la Selva es van sumar a la revolta. L’exèrcit castellà va començar una forta repressió i la revolta s’anava estenent: Empordà, Osona, Ripollès, Vallès... El 26 de maig, la pagesia va entrar a la ciutat de Vic, i tot cridant “Visca la Terra i muiren los traïdors” es van dirigir a les cases dels nobles i benestants i els hi van calar foc, per considerar-los traïdors a la pàtria. El 7 de juny de 1640, que va coincidir amb la diada del Corpus, havien arribat a Barcelona centenars de segadors per treballar al camp. Un incident entre un algutzir i un segador va desencadenar en un motí. Els incidents culminaren amb la persecució dels funcionaris reials i la mort del virrei quan intentava fugir. La revolta es va estendre ràpidament cap a altres indrets: Granollers, Girona, Vic, Manresa, Mataró, Lleida...

Els fets, coneguts com "el Corpus de Sang", van ser un episodi més de la revolta social i camperola que s'estenia arreu del país, a la qual es van afegir les classes populars urbanes. La Generalitat, presidida per canonge de La Seu d'Urgell, Pau Claris, i el Consell de Cent van aconseguir reconduir allò que inicialment era una revolta social -estimulada pels problemes amb els allotjaments dels militars espanyols- contra el conjunt de l'opressió senyorial i convertir-la en una revolta contra la política uniformadora i centralista de la monarquia espanyola.

Durant els següents mesos, els terços castellans van iniciar una cruel repressió. El trencament amb la corona es feia inevitable. El perill imminent d'invasió de l'exèrcit castellà obligà a pactar amb els francesos per tal d'obtenir ajuda militar. Els pactes amb els francesos, al gener de 1641, van portar a la proclamació d'una efímera república Catalana sota protecció francesa; però una setmana més tard es cedí a la pressió del cardenal Richelieu, i Lluís XIII era proclamat comte de Barcelona. El 26 de gener de 1641 l’exèrcit català derrotà estrepitosament les tropes castellanes a la batalla de Montjuïc.

Els catalans van iniciar la guerra amb ajut francès, però durant els següents anys, de la mateixa manera que s’aconseguien èxits militars, també es perdien importants ciutats a mans dels castellans. L’any 1643 van començar unes negociacions de pau entre la corona castellana i França. Paral·lelament França va viure la revolta de la Fronda, i el seu exèrcit es va desentendre de la lluita, alhora que provocava els mateixos problemes que anys anteriors havien fet els terços.

La tensió contra els francesos va anar creixent i la situació militar anava sent desfavorable pels interessos catalans. Fins que finals del 1652, els catalans es rendeixen a Joan Josep d’Àustria, negociant-hi la rendició de Barcelona. Li demanaren la tornada al status quo anterior al 1640; que les tropes d’ocupació innecessàries fossin retirades; que es tornessin a Barcelona totes les baronies de la ciutat, i que la monarquia renunciés al cobrament del quint reial, que era la cinquena part dels ingressos municipals que algunes ciutats catalanes pagaven a la tresoreria reial.

Tot el poder caigué a mans de Felip IV i Castella. El monarca va acceptar l’ingrés dels catalans a la monarquia en les mateixes condicions que abans que es produís la separació, excepte la reserva per a ell i els seus successors de les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació i la ciutat de Barcelona, que perdé el “govern de ses armes” i hagué d’admetre una guarnició reial.

L'OCUPACIÓ FRANCESA DEL NORD

Acabada la Guerra en unes “taules” polítiques, però amb una clara desfeta militar castellana (amb unes 20.000 baixes), continuà la guerra contra França, entre els anys 1652-1659, que s’havia dedicat a consolidar les seves posicions al nord, en lloc d’ajudar els catalans, tal com havia promès.

La incompetència militar castellana contrastà amb la dels catalans, els quals, al cap i a la fi, defensaven la seva terra. Cal tenir en compte que un possible pacte i/o unió franco-castellana era més que sospitada, i les tropes castellanes no tenien gaire ànims en lluitar contra qui, en pocs dies, podien ser els seus amics, fet que va passar.

Els francesos consolidaren la seva conquesta fins a Roses, Olot, l’Urgell; asseguraren Perpinyà i Puigcerdà, i arribaren a conquerir Blanes i presentar batalla al pla de Barcelona, però a la tornada van ser derrotats pels catalans aixecats en sometent a Olot i Camprodon, la qual cosa significà la suspensió de les hostilitats. Era el nefast any de la traïció de la corona: 1659.

Tota aquesta situació va conduir a la signatura del Tractat dels Pirineus, que fou, clarament, una conseqüència de la Guerra dels Segadors i de la política internacional que va enfrontar els dos Estats més potents d'Europa: Espanya i França.

Així doncs, el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, una petita illa del curs baix del riu Bidasoa, els representants de la corona hispànica (Luís de Haro) i el de la francesa (cardenal Mazzarino), posaren fi a la guerra que mantenien des del 1635. Acordaren el matrimoni de la filla de Felip IV amb Lluís XIV i declararen “frontera natural entre els dos regnes” els Pirineus, deixant de costat les institucions catalanes, les quals no van ser-ne informades fins les corts de 1702.

El tractat fou completat amb el Tractat de Llívia (12 de novembre de 1660), pel qual es detallaven els 33 pobles de la vall de Querol que passaven a formar part de França. Llívia no hi fou inclosa per la seva condició de vila (no pas poble), amb la condició que mai es fortifiqués. D’aquesta manera es produïa la cessió de la meitat de la Cerdanya, que, a causa de la resistència, no es va poder fer efectiva fins al 1720.

Tot va haver-se de ratificar diverses vegades amb posterioritat (tractat de Baiona 1666-1668). Així doncs, la insistència hispànica en retenir els territoris de Flandes, que es perdrien igualment anys després amb el Tractat d’Utrecht (1713), va comptar com a moneda de canvi amb 1/5 part del territori del Principat de Catalunya, i va significar l’esquarterament definitiu de la nostra nació, amb la pèrdua del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya.

Mentrestant, la Catalunya ocupada pels francesos va fer diversos intents d’aixecamentels anys 1661, 1666, 1674, de la mà d'uns quants resistents nordcatalans comandats, primer pel pagès de Prats de Molló, Josep de la Trinxeria, i després per Manuel Descatllar de Vilafranca de Conflent, però l'ocupació i repressió militar, des de l’anul·lació de les institucions pròpies, es va allargar 50 anys i fou especialment dura, imposant-s’hi immediatament el francès com a llengua única i prohibint-hi el català, i obligant la població a la construcció de fortificacions, dirigides pel marquès de Vauban. A tall d'exemple, destacar que la població de Pi que havia donat suport als Angelets fou condemnada a ser totalment enderrocada i a sembrar sal a les seves runes.

L’any 1674, tot i que Josep de la Trinxeria pogué fugir a la Garrotxa, altres caps de la revolta, però, no tingueren la mateixa sort. Manuel Descatllar es negà a fugir del seu país, fou detingut i traslladat a la ciutadella de Perpinyà, on fou jutjat, torturat i executat una hora més tard a la plaça de la Llotja. Francesc Soler, cònsol de Vilafranca, també fou, torturat i executat. Carles de Llar va ser torturat i li provocaren la mutilació dels seus membres. En aquest estat, agonitzant, fou executat. Una vegada morts, escanyats, el cap dels tres homes fou exposat en gàbies de ferro a la porta d'entrada de Vilafranca del Conflent. Francesc Puig i Terrats, malgrat una malaltia crònica que patia, va ser torturat amb foc. Posteriorment, patí garrot i el seu cap fou penjat en una gàbia al mur de la Llotja de Perpinyà. El seu cos fou esquarterat en quatre parts diferents i exposades en diversos punts de la vila al maig de 1674.

D’ençà l’ocupació per part de França de les terres catalanes més enllà dels Pirineus, es coneix popularment tot aquell territori com la Catalunya Nord. La gent de les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya, s’anomenen i són catalans, i es considerada una injúria anomenar-los francesos o catalans-francesos. Aquestes comarques són una part del nostre territori, que algun dia tornaran a formar part de la nostra nació, en uns Països Catalans, reunificats, lliures i independents.

FINEIX LA NACIÓ AMB GLÒRIA

A la mort de Felip IV de Castella, entra a governar el seu fill Carles II, l’any 1665, amb només quatre anys, quedant la seva mare i el jesuïta Nithard com a regents. El seu germà bord, es presentà a Barcelona, on les autoritats i el poble el reberen amb entusiasme i poc després fou nomenat virrei.

Malgrat tot, els alçaments continuaren, amb el Principat com a escenari, conseqüència de les diferents guerres de la monarquia. Per la Guerra de Devolució (1668-1669), hi hagué veritable batalles en el Vallès i el Llobregat, la d’Holanda (1672-79), i finalment esclatà la revolta dels Barretines (1687-1691) moviment pagès que se centra a Osona i al Vallès Oriental. La pagesia es va aixecar per demanar la desaparició de l’allotjament de les tropes i l’alleugeriment de les càrregues senyorials. Els revoltats es dirigeixen a les ciutats (com ara Manresa, on realitzen accions contra els canonges, o Mataró, on cremen cases de privilegiats), on es trobaven les autoritats i el diner, i hi provoquen enfrontaments amb la gent de la ciutat.

Paral·lelament esclata una nova guerra contra França. Els francesos s’apoderaren progressivament del territori català fins a l’ocupació per part de Lluís XIV de Barcelona, el 1697, que comportà la tornada d'un virrei francès a Barcelona, tot i que es restituí la monarquia hispànica el mateix any, amb la pau de Ryswick. L’esperit del poble català estava tant revoltat que no es volgué admetre el virrei que enviava el rei, sinó que va ser triat el príncep Darmstadt, que es va fer molt popular per lluitar heroicament contra els francesos.

L’any 1700, però, va morir sense fills Carles II i dos pretendents es van alçar per ocupar els seus trons: el seu nebot l’arxiduc Carles d’Àustria, i Felip d’Anjou, de la Casa dels Borbons i nét de Maria Teresa, germana de Carles II i filla de Felip IV de Castella i també nét del rei de França Lluís XIV. La successió de les dues corones hispàniques, Castella i Catalunya i Aragó, passaven a ser una qüestió d’interès europeu. Després d’unes guerres d’intrigues, influències i fortes pressions franceses, es va coronar com a rei el candidat borbònic, que s’autolegitimava després de declarar que el difunt Carles II l’havia fet el seu hereu, cosa mai realment comprovada.

Aquell mateix any, el rei francès Lluís XIV, continuant amb la política anticatalana dels borbons, mitjantçant un edicte reial, prohibeix l’ús del català per totes les comarques catalanes ocupades: el Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, i la meitat de la Cerdanya. Progressivament la política, l’administració i la cultura s’aniran afrancesant.

A la resta del país, tot i que el nou rei, anomenat Felip IV de Catalunya i Aragó (però més conegut com Felip V de Castella), va reunir les corts a Barcelona, els anys 1701 i 1702, i va jurar les constitucions catalanes, ràpidament es va despertar un sentiment antiborbònic per la seva forta política centralista i absolutista. A més a més, l’esperit antifrancés continuava molt viu entre el poble i arreu dels Països Catalans.

Els estaments universitaris i la gent de la Diputació o Consell de Cent van patir una repressió per la nova monarquia borbònica i van començar a preocupar-se per la violació de les institucions. D’aquest descontentament en participen també els pagesos i la petita noblesa de l’interior, que estan patint càrregues des del 1652, amb el manteniment forçat dels soldats castellans. Creuen en la necessitat d’endreçar la nació i en la desaparició dels allotjaments a les tropes estrangeres. Tots aquests factors expliquen un progressiu decantament cap a propostes que puguin posar fi a la repressió borbònica. Només va caldre que algú donés el pas final en favor del poble descontent.

El 20 de juny del 1705, els membres catalans del partit austriacista i de l’oposició als borbons, encapçalats per la petita noblesa de Vic, més coneguts com a vigatans, van signar amb Anglaterra el pacte de Gènova. Entre d’altres punts, la monarquia anglesa es comprometia a proveir armes i soldats als catalans i a garantir que fos quin fos el resultat de la guerra, Catalunya no perdria ni les seves lleis ni la seva llibertat. A partir d’aquell moment Catalunya s’alçava en armes contra Felip V, alhora que la revolta s’estenia per tots els racons de les terres de València, Aragó i Mallorca.

Així doncs, es va produir l’alçament contra els borbònics, amb l’excepció dels partidaris de Felip V, els anomenats “botiflers”, que era gent vinculada a l’administració reial, als sectors de l’alta jerarquia eclesiàstica, els bisbes, i l’alta noblesa titulada.

L’agost de 1705 es produïa el primer enfrontament entre els catalans i els borbons a la vila valenciana d’Altea, on el general Basset va desembarcar sense dificultat. El 15 d’octubre Barcelona era alliberada i el 7 de novembre es va produir el desembarcament a Catalunya de l’Arxiduc Carles, després d’importants victòries. Fou rebut eufòricament pel poble i convocà les Corts i jurà les Constitucions.Però malgrat la bona voluntat i l’esforç català, el 25 d’abril de 1707, la nació catalana començava a caure en mans castellanes. Els aliats van ser derrotats en la batalla d’Almansa i tot el territori del Regne de València era sotmès a les ordres castellanes, anul·lant amb el Decret de Nova Planta el 29 de juny de 1707, les seves lleis, les constitucions, el dret privat i establint una reforma fiscal inmediata. En definitiva País Valencià era ocupat i desposseït de les seves llibertats. Progressivament l’exèrcit borbònic va anar avançant. Aragó i Lleida també van caure el mateix any.

Davant aquest fet, els principatins veuen que calia defensar-se, i l’enfrontament amb Felip V es converteix en una proclamar clar: vèncer o morir com a país.

L’any 1711, hi ha un fet que canvia el rumb de la guerra. Mor l’Emperador d’Àustria, i el seu germà, l’arxiduc Carles, heretà el tron. El fet de no voler renunciar als seus drets sobre les corones de la Península va fer que els aliats veiguessin al rei austríac com una gran amenaça, ja que es podia convertir en una gran potència europea al dominar els imperis alemanys i els hispànics. Per això van decidir no recolzar-lo més en la seva lluita per la successió i Carles d’Àustria va negociar la pau.

L’any 1713 Catalunya és traïda pels anglesos, que signen el Tractat d’Utrecht, en què els castellans ofereixen Gibraltar a Anglaterra amb la condició que no segueixin ajudant als catalans.

Així doncs, els aliats van abandonar la causa catalana, restant Catalunya sola davant l’exèrcit borbó, que l’ocuparà l’any 1714, després que els 5.000 combatents catalans no poguessin resistir, a Barcelona, l’intens setge -des del juliol del 1713- de 40.000 soldats, juntament amb bombardejos i el tancament dels camins de mar. El darrer baluard a caure al Principat fou Cardona.

Mallorca, defensada pel virrei-marquès de Rubí, caurà en mans dels ocupants l’any 1715. El 28 de novembre del mateix any fou implantat el Decret de Nova Planta, i per dret de conquesta s’imposava un règim d’ocupació castellana. L’illa de Menorca fou cedida a Anglaterra, com a conseqüència del Tractat d’Utrecht. Va ser ocupada per Anglaterra des del 1708 al 1802, llevat dels períodes 1756-63 (en mans de França) i del 1781-98 (en mans espanyoles). Espanya l’ocupà definitivament al 1802. Malgrat la dominació anglesa, l’ensenyament primari, que va gaudir d’una gran difusió, va ser impartit en llengua catalana.

Sardenya també fou defensada pel marquès de Rubí, però finalment fou vençuda, l’any 1717, per l’expedició filipista. L’Alguer fou ocupada per Àustria; després per Espanya; poc després formà part del Regne de Sardenya, i finalment d’Itàlia.

El 12 de setembre de 1714, Barcelona es despertava amb les tropes castellanes pels seus carrers. Això no va desfer la moral dels catalans, que, mostrant el seu tarannà característic, van ser conscients que calia anar a treballar i fer vida normal, tot demostrant que res faria canviar els seus afers.

Un cas clar de la revenja i odi dels castellans cap a la Nació Catalana el podem veure en el fet que després de ser pres per haver-se revoltat contra els ocupants, el General Moragues fou decapitat, i el seu cap fou exposat dins una gàbia durant dotze anys al Portal de Mar de Barcelona. També van ser executats desenes de militars catalans. A més, s’han arribat a comptabilitzar gairebé quatre mil detinguts, confiscacions, desterraments i exilis per oposar-se a l’atac dels ocupants castellans. Una altra mostra de repressió fou la prohibició total de la possessió d’armes, on fins i tot s’obligà a no tenir cap tipus d’arma blanca i el ganivet de tallar el pa, ben lligat a taula.

Després d’aquesta guerra, els Països Catalans van perdre les seves llibertats polítiques i vam ser annexionats al país ocupant. La promulgació del decret de Nova Planta al Principat el 16 de gener de 1716 era la culminació de l’ocupació, que s’havia iniciat l’any 1707.

El decret prohibia el català i redactar-hi llibres -encara que es continuava fent-; s’eliminà la Universitat de Barcelona, traslladant-la a Cervera -això significava l'allunyament de la universitat d’un centre demogràfic important i el seu trasllat des d’un centre austriacista a un que es trobava més aprop de la castellanització-; i, finalment, es dictaren tot un seguit de lleis contràries als interessos catalans arreu de la Nació.

En aquesta situació tan dolorosa va arribar estar la nostra nació. La gloriosa Catalunya, aquella pàtria que en temps passat havia estat lliure i forta, la que s’havia estès per tot el Mediterrani, jeia destrossada, esclavitzada, esquarterada com una colònia. El territori català se l’havien repartit quatre estats. Quedava suprimida aquella confederació d’estats mediterranis que havia donat al món l’exemple de la seva justícia i de seny organitzador. Castella i França havien fulminat el fruit de segles de lluites i de sacrificis del poble català.

Després de vuit segles, la sobirania catalana passava a mans castellanes. Era la fi de l’Estat Català. 

CATALUNYA RENEIX

Sota els regnats dels diferents reis borbons, Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788), tot el país va començar a treballar en la seva reconstitució econòmica. En aquesta tasca la burgesia i la menestralia van tenir un paper molt important. La concessió que Carles III va fer a Barcelona i altres ports catalans, l’any 1778 de comerciar directament amb Amèrica, va fer que milers de catalans marxessin cap al continent americà, quedant-se definitivament alguns, retornant al cap d’uns anys i amb tota la seva fortuna els altres. D’altra banda la cultura va rebre impuls amb la fundació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1729), de la de les Ciències Naturals i Arts (1770) i de la Medicina Pràctica (1786). En la mateixa universitat de Cervera, malgrat els seus orígens de venjança i càstig, fou un lloc de naixent il·lustració a Catalunya.

A Menorca, sota l’ocupació anglesa, cal dir que amb la difusió de l’ensenyament primari, el català va ser la llengua de l’escola. L’any 1778 es funda la “Societat Maonesa de Cultura”, on és té un claríssim sentit de la unitat idiomàtica de tots els Països Catalans. Entre els anys 1763 i 1781, molts menorquins es van establir a la península de la Florida -llavors sota dominació anglesa-, bàsicament a la ciutat de Sant Agustí, i durant més d’un segle van mantenir-hi la llengua.

El segle XVIII es caracteritzà, però per la decadència política i econòmica de les terres catalanes del nord, més enllà dels Pirineus. No tingué més història pròpia i la seva economia només fou de supervivència. Les relacions amb el Principat foren difícils i gairebé només en forma de contraban, mentre que les relacions amb el Llenguadoc es veieren reduïdes al mínim per causa de l'existència de fronteres econòmiques interiors del reialme de França. A més a més, el país sofrí unes greus inundacions en el decurs del segle i una desforestació excessiva. Només hi hagué un intent per incrementar unes produccions destinades al mercat: la de la vinya i les oliveres. Però era un mal moment, perquè aquestes produccions conegueren a final de segle una crisi general i una gran davallada de preus. La indústria i el comerç eren gairebé inexistents.

Quan esclatà la revolució francesa, l’any 1789, es produí un gran moviment d'entusiasme, per tota la Catalunya Nord, però la decepció, va ser molt ràpida. Malgrat que els seus ideals foren de llibertat, igualtat i fraternitat, les comarques del nord, foren considerades territori francès i calia assimilar aquells “pagesos” que parlaven una llengua “patois”. El jacobinisme començava a arrelar entre les autoritats franceses. Només la burgesia benestant i afrancesada s'hi sentia bé i se n'aprofità de la revolució, mentre l’aristocràcia continuava identificada amb els borbons.

Un decret de l'Assemblea nacional del 15 de gener del 1790 decidí la creació de 83 divisions administratives a França: els departaments. La província de Rosselló amb un afegitó llenguadocià, la regió de Sant Pau de Fenollet, esdevingué el departament dels Pirineus Orientals, dividit entre tres districtes: Perpinyà, Prada i Ceret i un cert nombre de municipis. Tots els càrrecs restaren a les mans dels mateixos burgesos. Quan el 1791 s'establí una duana permanent a la ratlla del Pirineu, el fet donà lloc a un seguit d'incidents, i revoltes perquè això confirmava l'existència de la frontera. L'any 1794, els revolucionaris francesos consideraren les llengües no franceses com un atemptat contrat la unitat de la nació. Es proclama la necessitat d'instal.lar un mestre de francès a cada municipi de Catalunya nord.

L’any 1793 i sota el regnat de Carles IV d’Espanya, s’inicia un nou conflicte bèl·lic amb França, conegut com la Guerra Gran. El fet que l’allistament fos de caire voluntari, va augmentà la popularitat de la lluita. 800 voluntaris catalans, van alliberar el Conflent i el Rosselló a l’abril de 1793, i el record de la reunificació amb la Catalunya Nord es va veure com una realitat. Però el govern de Madrid va preferir col·laborar amb els monàrquics francesos i en l’enderrocament de la República que no pas ajudar als catalans, i la reacció francesa va permetre l’ocupació de totes les comarques del Pirineu. A principis de 1794 davant el perill francès es va crear una Junta de diputats dels corregiments catalans, que intentà convertir-se en Junta de Govern del Principat, però els militars espanyols s’hi van oposar. A Girona 20.000 miquelets voluntaris i amb la creació a València dels voluntaris honrats, va ser possible aturar la invasió francesa. L’agost de 1795 es signà la pau tornant a les fronteres anteriors.

Al cap de pocs anys, però els francesos tornaran a ocupar tot el país. Sota el pretext de l’ocupació de Portugal, Napoléo ensarronà a la monarquia espanyola, i a principis de 1808, l’exèrcit francès tornava a entrar en territori català. Quan van arribar a Barcelona es van apoderar per sorpresa del castell de Montjuïc. Però les noves mesures franceses van provocar malestar i indignació entre el poble, i el 23 de maig esclaten les primeres revoltes contra els francesos a València i Lleida. A començaments de juny, la revolta s’estengué per tots els racons del país. Es crearen Juntes de Defensa que van organitzar la resistència. L’exèrcit francès sortí de Barcelona per aturar la revolta, però el 6 de juny, quan es trobaven a la collada del Bruc, i a l'inici del combat, gràcies al repic d’un jove timbaler els napolèonics van fugir cames ajudeu-me en pensar-se que se’ls tirava a sobre un gran exèrcit. Va ser la primera de las grans victòries catalanes. Paral·lelament van arribar ajudes de les Balears, on gràcies a la flota anglesa, no es produí la invasió francesa. A Menorca, però l’any 1810 va esclatar una important revolta popular contra la pressió fiscal i les quintes.

A la resta del país, els francesos van mantenir el seu predomini i en poc més d’un any van conquerir importants ciutats. Girona caigué el desembre de 1809 després d’un heroic setge de set mesos. Durant el domini francès es va declarar oficial la llengua catalana i s’inicià una política beneficiosa, però Catalunya va mostrar-se resistent a Napoleó. El Principat fou annexionat a l’Imperi francès el gener de 1812, al mateix temps que València fou ocupada pels francesos, on s’establí una administració modèlica. Per l’agost de 1812 forces anglo-sicilianes van desembarcar a Alacant i la fugida dels afrancesats deixà el front valencià lliure. Els francesos van evacuar València i es van arreplegar a Lleida i es va establir una línia fortificada arran del Llobregat. Els esdeveniments internacionals van obligar als francesos a signar l’abril de 1814, un armistici que va permetre la retirada del seu exèrcit del territori català, que encara controlava Barcelona i la seva rodalia. Pel maig, ja no quedava cap soldat francès en les contrades catalanes a partir del sud dels Pirineus.

La tornada dels borbons, en la persona de Ferran VII l’any 1814, va comportar lluites sagnants al nostre país entre els partidaris de les noves mesures liberals i els absolutistes, aquells que volien tornar a la situació anterior a la Guerra del Francès. En termes generals, les principals ciutats i el litoral són liberals, mentre que a les zones muntanyoses i al camp, són més tradicionalistes. Amb Ferran de Borbó va tornar una política absolutista molt dura. La inquisició i els privilegis senyorials van ser restablerts. Entre 1821 i 1823, guerrillers reialistes es van enfronta als liberals, i a la Seu d’Urgell, fins i tot, instal·len una regència absolutista. El 1823, l'exèrcit francès intervingué a Espanya contra el pronunciament liberal de Riego i les autoritats franceses, es queixaren de la manca de cooperació dels catalans del Nord, fins i tot alguns van ser tancats al Castellet i processats a Perpinyà.

A Mallorca i Menorca, a partir de 1828, gràcies al comerç intents amb les Antilles i la desamortització agrària, comença una petita revolució ecònomica que afecta a tots els sectors agràries i a la indústria del calçat. En canvi, Eivissa i Formentera, han de continuar visquent de les salines i la pesca.

L’any 1833 puja al poder Isabel II de borbó, filla de Ferran VII i el seu període es caracteritza, perquè una facció borbònica, encara més partidària d’aplicar al màxim l’absolutisme i el catolicisme, agrupada en l’entorn del germà de Ferran VII, Carles, van generar una sèrie de revoltes i guerres carlines. Entre l’abril i setembre de 1827, es produeix al Principat l’alçament dels “malcontents”. Entre el setembre de 1833 i l’agost de 1839, tingué lloc la Primera Guerra Carlina i al nostre país tingué com escenari el Principat i el País Valencià. La segona guerra, coneguda com la Guerra dels Matiners, esdevingué entre setembre de 1846 i maig de 1849 i fou més una revolta contra el govern que no pas una guerra i afecta sobretot el Principat, i la tercera guerra, durant fou entre l’abril de 1872 i el febrer de 1876 i l’escenari fou el Principat i el nord del País Valencià, i novament, com en les altres dues guerres, els carlins va ser derrotats estrepitosament.

Els esdeveniments entre monàrquics i republicans a França, amb continus canvis de govern, va incidir en la Catalunya Nord. Els seus habitants, es van dividir entre els legitimistes o carlins, partidaris dels Borbons, i els republicans. Els legitimistes, nombrosos al Vallespir, al Conflent i a la Cerdanya, eren majoritàriament camperols recolzats pel baix clergat. Tenien moltes relacions, és clar, amb el moviment carlí de la Península Ibèrica. El partit republicà, en canvi, era notable sobretot a Perpinyà, on integrava part de la burgesia, menestrals i obrers, amb uns quants jornalers agrícoles de les rodalies.

A la resta del país, també arriben les idees republicanes, que es configura com el gran moviment que aglutina els nous sectors que surten dels nuclis urbans industrials que s’estan construint. Aquest republicanisme, té essències federals i també relacions amb les idees que arriben d’Europa sobre el socialisme utòpic. Així esclaten diverses revoltes i bullangues com la crema de convents i esglésies que es va patir l’any 1835, la insurrecció de Barcelona contra el general Espartero o la revolta de la Jamància, el setembre de 1843. Una altra revolta, contra el govern, coneguda com La Gloriosa, esclata el 29 de setembre de 1868, on el poble català crema els retrats de Felip V i d’Isabel II.

Paral·lelament a tot el país, fruit del procés de la industrialització, sobretot per l’arribada del vapor, sorgeix una nova classe social, el proletariat, el qual venia la seva força de treball als empresaris a canvi d’un sou. En els anys inicials de la industrialització, les condicions de vida i de treball eren força penoses i indignes. Els treballadors no tenien cap mena de drets, ni pensions, ni subsidis, ni reglamentacions ni en higiene ni en seguretat. Davant d’aquesta realitat es van crear societats d’ajudes mútues entre els obrers, les quals proporcionaven assistència als seus membres en cas de necessitat. La primera va ser l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, l’any 1840. Les associacions obreres també comencen a estendre i l’any 1855, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, va convocar la primera vaga general en defensa del dret d’associació, la limitació de la jornada laboral i d’altres reivindicacions laborals.

Tot i el desenvolupament d’un proletari urbà, a moltes zones del país, les agitacions camperoles també van ser molt importants. Així l’any 1878 l’Horta de València es va aixecar contra les rendes de la burgesia de la ciutat. També pel que fa al camp català, l’aparició de la fil·loxera, un insecte que destruïa les vinyes, va provocar la caiguda de la producció, la ruïna de moltes famílies i el despoblament de les comarques més directament afectades. Al País Valencià, però el fenomen de la fil·loxera arribà molt més tardanament i es pogueren mantenir les exportacions. A la Catalunya Nord, el vi va esdevenir el primer producte d’aquelles terres, i d’una agricultura autàrquica es passà a una vitivicultura d’exportació cap al nord que accentuà considerablement la francesització lingüística i política.

El fracàs de la monarquia espanyola porta a la proclamació de la República al febrer de 1873. Els dos primers presidents de la Primera República foren els catalans Estanislau Figueres i Francesc Pi i Maragall, fet que indica la importància del republicanisme català.

Aquest darrer terç del segle XIX, també van ser d’una gran reivindicació i conflictivitat obrera, impulsada per diverses organitzacions obreres, moltes d’elles, aplegades a l’Associació Internacional de Treballadors, fundada l’any 1870 a Barcelona. La seu estatal de l’AIT va estar a València i Alcoi, on aquesta vila hi hagué un important insurrecció cantonalista l’estiu de 1873. Les societats obreres s’anaven emmarquen dins les diferents idees dels obrers mundials: marxisme, bakunisme, socialisme utòpic... A més, els obrers catalans també es van manifestar radicalment antimilitaristes i no volien participar en els diferents guerres que patia l’exèrcit espanyol. Així trobem destacar les importants revoltes contra les quintes a la vila de Gràcia l’any 1870 o a Mallorca l’any 1873.

A la Catalunya Nord, durant el març de 1871 es produí una temptativa de comuna perpinyanesa que fou ràpidament reprimida per l’exèrcit francès. També, s'obrí a Perpinyà la Borsa de Treball del 1894 i tingueren lloc les primeres vagues dels obrers agrícoles (Vilanova de la Ribera, 1896; Cabestany, 1897). La crisi vitícola dels darrers anys del segle XIX intensificà les lluites socials i també enfortí les posicions de les esquerres.

Però un dels fets més importants d’aquest segle va ser que mentre prosseguia l’ocupació espanyola de la nostra pàtria, els catalans manteníem l’amor per ella d’una manera instintiva. S’havia iniciat el camí del recobrament nacional. El pla de Castella de matar la consciència nacional catalana havia fracassat. En aquest ressorgiment hi tingueren una actuació molt important els nostres poetes, artistes i escriptors. Fou el que s’anomenà La Renaixença, que fou un moviment per a la recuperació de la llengua i la literatura catalana. Fou un moment en què aparegueren unes veus aïllades que usaven el català per a tot, i que reclamaven els drets d’aquesta llengua; es buscava una recuperació de l’entitat pròpia. Però no s’ha de confondre la recuperació de la literatura amb la recuperació de la llengua. Les classes populars l’havien conservada incontaminada, viva i rica.

L’arrencada i expansió de la Renaixença comença amb una sèrie de fets anteriors com són la renovació de l’Acadèmia de Bones Lletres, la restauració de la Universitat de Barcelona, la fundació de l’Ateneu Barcelonès i d’Ateneus Obrers arreu del país i sobretot la restauració dels Jocs Florals, l’any 1859. Aquesta preocupació per la recuperació de la cultura catalana es veu reflectida en alguns poemes, com l’oda a la Pàtria de B. Aribau o Lo somni de V. Salvà i en la creació d’alguns diccionaris: Diccionario-catalán-castellano-latin, Ensayo de diccionario valenciano-castellano. Al Principat el moviment de la Renaixença es vertebrà en nuclis universitaris, passant pels cors de Clavé fins a trobar gran figures provinents de la burgesia local. Al País Valencià sorgí del nucli de les Escoles Pies, i a les Illes sota la influència de Marià Aguiló, on hi havia una clara consciència idiomàtica. Les obres i opinions que es van produir aquells anys, van desvetllar l’ànima nacional catalana, somorta fins aquells moments. A les Illes, es fundaren moltes revistes literàries i el moviment romàntic participà en els Jocs Florals de Barcelona. A la Catalunya Nord la renaixença es formalitzà entorn a Josep Bonafont i Albert Saisset i que permeté festes literàries a Banyuls de la Marenda. Com a colofó a aquesta brillant etapa político-literària, que afectà tot el país, es normalitzen i s’unifiquen les normes gramaticals del nostre idioma, l’obra magna de Pompeu Fabra i Poch, a principis de 1891.

Però la Renaixença no afecta només a la literatura, sinó a més camps, sobretot pel que fa a l’artístic. En la pintura el realisme i el naturalisme és la tendència dels pintors catalans: Fortuny, Vayreda, Cases, Sorolla.... En l’escultura on el reconeixement és mundial d’artistes com Benlliure, Llimona, Clara, Maillol... En l’arquitectura, on el modernisme, estil clarament català, alçà quasi a la divinitat a Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch... I en la música, les societats corals, impulsades per Anselm Clavé, van ser molt importants en la formació cultural i nacional de les classes treballadores. O un altre fet indestriable fou la pràctica de l’excursionisme com una manera de descobrir, de recuperar l’estimat país.

NACIONALISME CATALÀ I MOVIMENTS SOCIALS

En una època de lluites socials i que al mateix temps es rebutjava la tirania monàrquica, que impedia la llibertat del poble català, de les seves característiques i manifestacions, era només qüestió de temps -el necessari per aclarir dubtes i posar les coses en el seu lloc- perquè sorgís, d’una vegada, un moviment patriòtic que exigís la independència de tot Catalunya, que reivindiqués per a la nostra nació allò que realment érem, el seu passat gloriós i tot allò que ens havien usurpat.

Les mesures uniformistes de les monarquies borbòniques que França i Espanya havien imposat a les terres catalanes no havien aconseguit fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada del poble català. La industrialització, sobretot del Principat, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L’aparició de la Renaixença, amb la reivindicació i l’exaltació de la història, el conreu literari del nostre idioma, contribuí a redescobrir la unitat dels Països Catalans i de la llengua catalana.

Així trobem que l’any 1841 Joaquim Rubió i Ors, comença a plantejar obertament la independència cultural i lingüística de Catalunya. Apareixen diverses publicacions com “Lo Verdader Catalá” (1843), “La Corona de Aragón” (1854) que dirigida per Víctor Balaguer, propugna la unió d’Aragó i els Països Catalans, “El Estado Catalán” (1869) dirigit per Valentí Almirall. Almirall decebut del republicanisme federal, va cerca un ample front català per arribar a la reforma de l’Estat a través de la consecució de l’autonomia de Catalunya.

Al maig de 1869, diferents comitès federals del Principat, les Illes, el País Valencià i Aragó, signen el Pacte de Tortosa, que pretenia la desaparició de l’Estat centralista i la creació d’una sèrie d’estats federats que coincidien amb els antics regnes o regions històrico-culturals de la Península. Des de la premsa espanyola es denuncià aquest pacte com un gest separatista.

L’any 1870 es crea a Barcelona, la primera associació exclusivament catalanista i amb matisos radicals: “La Jove Catalunya”, fundada per Àngel Guimerà, Aldavert, Roca i Roca, entre d’altres, la qual promogué la publicació de “La Gramalla”. El mateix Angel Guimerà funda l’any 1871 la publicació quinzenal “La Renaixença”, (i partir de 1881 diària) que per la seva preocupació pel fet català, li valgué una suspensió de mig any al 1878. Durant molt temps en la seva capçalera hi aparegué el fènix, com a símbol d’aquesta renaixença que li calia al nostre país.

Al març de 1873 instaurada la República a l’Estat espanyol, sectors catalanistes de Barcelona proclamaren l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, on els representants de la Diputació de les Illes Balears enviaren un telegrama a Barcelona demanant de formar-ne part. El mateix any, Josep Narcís Roca Farreras havia escrit a “La Renaixença”: “Amb València, Catalunya i les Balears pot constituir-se un Estat federal separat”.

L’any 1876 l’historiador del dret, el valencià Benvingut Oliver, fa servir per primera vegada l’expressió de “países catalanes”. A València es funda l’any 1878 l'entitat “Lo Rat Penat”, amb la finalitat de promoure les idees de la Renaixença al País Valencià, però el seu control per sectors espanyolistes monàrquics, provoquen escissions com la de l’any 1904, que portarà a la creació de “València Nova”. Aquell any, hi ha una important revolta a l’horta valenciana, ja que els llauradors es neguen a pagar les rendes.

El mateix any es publica el llibre “Los Fueros de Cataluña” de Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas, on es diu que “la Nació Catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya, amb els comtats del Rosselló i Cerdanya; el Regne de València; el Regne de Mallorca”.

Al maig de 1879 Valentí Almirall funda el “Diari Català” on s’intenta formar la consciència catalanista, prestant informació a les comarques i actuant de portaveu de les classes populars.A primers de setembre de 1880 surt la convocatòria d’un congrés catalanista. Entre els signants hi trobem a Valentí Almirall i Àngel Guimerà. Finalment, el Congrés es celebrà al Teatre Tívoli de Barcelona. S’inaugurà el 9 d’octubre i es clausurà el 14 de novembre. Van participar membres de tots els diaris, publicacions i tendències del catalanisme, amb un total de 1200 congressistes. Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del dret català, el de crear una acadèmia de la Llengua Catalana, i el de fundar una entitat que coordinés el moviment catalanista. Aquesta entitat fou el Centre Català, fundada l’any 1882. Aquest centre tenia la missió d’unir i lligar tots els que defensaven els interessos morals i materials de Catalunya, elaborant un programa catalanista. També fruit del Congrés es reuní l’any 1881 a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català, oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol.

El Centre Català, organitzà l’any següent el segon Congrés Catalanista, celebrat el juny a Barcelona, on va participar tots els grups catalanistes, excepte els partidaris d’una política en clau espanyola, i l’acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana depenent de partits generals espanyols. El mateix Centre, sota la influència de Valentí Almirall, decidir intervenir en la vida política, sense formar partit, i promogué l’any 1885 la presentació al rei espanyol del “Memorial de Greuges”, un manifest defensiu davant el perill que representava per a la indústria catalana la reobertura del mercat comercial amb Europa, i expressava el disgust d’una possible dissolució del dret català en una codificació del dret civil.

L’any 1886 Narcís Roca i Farreras ja publica articles emprant l'expressió Països Catalans, parlant obertament de nacionalisme i d’independència, bo i proclamant-se ell separatista.

L’any 1887 el Centre Català, pateix una escissió. Una facció de burgesos conservadors, funden la Lliga de Catalunya, que si bé, deien defensar els interessos de Catalunya, moltes vegades anteposaven els seus interessos de classe. Els homes de la Lliga lliuraren durant l’Exposició Universal de 1888 a la reina regent Maria Cristina de Borbó, un missatge on, malgrat la demanda d’autonomia, hi havia també una implícita fidelitat a la monarquia espanyola.

Així, coincidint amb el nacionalisme català, tornaven de nou els botiflers i també naixia el pactisme, el col·laboracionisme, que amagats sota la bandera catalana, fan també seva la idea de “l’España de las autonomias” i la creença que Catalunya és Espanya.

Paral·lelament al moviment nacionalista, també s’organitzava el moviment obrer. L’any 1870 a Barcelona va tenir lloc una trobada de treballadors en un Congrés Obrer. Dos anys abans, ja s’havia creat el sindicat Les Tres Classes de Vapor, que agrupava els treballadors de la indústria tèxtil. L’any 1888 es crea a Barcelona la Unió General de Treballadors (UGT). L’any 1890 i coincidint amb el primer u de maig reivindicatiu, hi van haver vagues i manifestacions a la majoria de centres industrials dels Països Catalans.

Arran d’una campanya realitzada contra l’article 15 del Codi civil de l’Estat Espanyol, que atemptava contra el manteniment el dret català, es fundà la Unió Catalanista, que va celebrar molts actes a favor de la causa nacional catalana, i durant força anys va ser-ne capdavantera. Del 25 al 27 de març de 1892 es celebren les “Bases de Manresa”, que va ser la primera actuació de la Unió Catalanista. Àngel Guimerà, en una de les seves intervencions, hi va parlar clar: “Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen estretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes”.

El dia de Sant Jordi de 1894 surt publicada, en defensa dels ideals de la Pàtria, la Doctrina Catalanista. Els seus autors Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola són processats més tard. El mateix any és començar a canviar la terminologia, així per referir-se a Espanya no es fa amb el mot “nació” sinó amb el mot “estat”. Entre 1897 i 1898, el periòdic “Las quatre Barras” passà a dir-se “Nacionalista”, i el quinzenari de propaganda catalanista “Lo Regionalista” a dir-se “La Nació Catalana”. Això ja ens fa entendre el canvi de mentalitat que comencen a tenir els patriotes catalans d’aleshores. Tot i així, en molts sectors la idea de Països Catalans, encara està ben lluny.

Una altra manifestació catalanista es produeix amb motiu del conflicte nacionalista a l’illa de Creta, on diverses entitats catalanistes lliuren un missatge al rei de Grècia, l’any 1897, on expressen la seva solidaritat amb els nacionalistes grecs que lluiten contra els turcs per l’alliberament de Creta. Aquest manifest és considerat subversiu per les autoritats espanyoles i són suspeses algunes publicacions i prohibides algunes cançons patriòtiques catalanes, entre elles “Els Segadors”, cançó popular que esdevindrà l’himne nacional de Catalunya. Davant aquestes mesures es duen a terme manifestacions massives, de gent amb barretina, com a senyal de protesta i d’afirmació catalana.

A les Illes també neix un sentiment nacionalista, però de caire regional, difós per Ruiz i Pablo i Miquel dels Sants Oliver. Es publiquen les revistes “Nova Palma” (1898) i “La Veu de Mallorca”(1900).L’any 1899, l’imperi Espanyol, perd les seves darreres colònies a Cuba, Puerto Rico i Filipines, on nombrosos joves catalans, van ser oblilgats a lluitar i van morir. Degut a la pèrdua de les colònies, s’apugen excessivament els tributs establerts fins aleshores. Al Principat, sorgeix un moviment que decideix a abstenir-se de pagar la contribució. Oficialment aquests fets són coneguts com el tancament de caixes i comencen el 5 d’agost de 1899 on davant l’amenaça d’una nova política impositiva per part del govern espanyol, la burgesia comercial i artesana es nega a pagar els impostos. Aquest moviment va durar fins al novembre i va enfortir el sentiment nacionalista.

El 1899, estant la flota francesa de visita al port de Barcelona, es va organitzar una festa en honor de l’almirall francès Fournier. El públic, dempeus, va ovacionar els himnes de “La Marsellesa” i “Els Segadors”; en canvi, l’himne espanyol va ser acollit amb una xiulada general. L’almirall va ser aclamat i aplaudit, mentre es sentien crits de “Visca Catalunya Lliure!”. Aleshores la policia espanyola va carregar brutalment i indiscriminada contra la multitud. Tres mesos més tard, augmenta l’efervescència entre els estudiants, que es manifesten per la Rambla de Barcelona. Els crits més prodigats són els de “Visca Catalunya Lliure!” i “Mori Espanya!”. El govern espanyol ordena el tancament immediat de la Universitat de Barcelona.El mateix any, es funda l’Associació Protectora de l’Ensenyança catalana, entitat privada que es dedicà a organitzar l’ensenyament. També fomentà la formació dels mestres i la creació de biblioteques escolars i sobretot va millorar la qualitat del llibre escolar.

L’any 1901, les dretes del Principat, s’apleguen sota l’anomenada Lliga Regionalista, amb molta gent provinent de la Lliga de Catalunya. Oferia un programa conservador i de clara oposició al republicanisme. Malgrat declarar-se catalanista, la Lliga, col·labora molt sovint amb els diferents governs de Madrid. Bàsicament fou el partit de la burgesia catalana, de la covardia convertida en seny, del col·laboracionisme. Anys més tard, el moviment burgès del Principat estimula, la creació d’uns partits molt semblants, al País Valencià i les Illes. L’any 1917, es crea el Centre Regionalista a les Illes, i un any després, la Unió Valencianista, al País Valencià. 

L’11 de setembre de 1901, es recorda per primera vegada, la jornada de la caiguda de Barcelona de l’any 1714. La policia espanyola intervé contra els manifestants que dipositaven flors a l’estàtua de Rafael de Casanova. A resultes d’això, són detinguts i empresonats uns joves patriotes, la qual cosa provocà la solidaritat d’altres patriotes que es van entregar. Entre els 30 detinguts hi havia Josep Maria Folch i Torres, Andreu Ferrer i Sanllehí, Ricard Usall i Puig...Cap sector social podia restar al marge del catalanisme militant. L’any 1903 es crea el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), entitat sindical sempre lligada al nacionalisme català.

A Mallorca, trobem a principis de segle, el poeta i filòleg Joan Alcover, on, sense deixar d’insistir en la seva filiació mallorquina, utilitzava el terme “Catalunya” per englobar tota l’àrea lingüística de la llengua catalana. Alcover també va iniciar, l’any 1901, el “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana”, primera revista lingüística publicada en català. A més, Alcover encarnà en un mite folklòric la vida fluent del poble balear: la cançó de “la Balanguera”, la velleta impassible que fila i filarà sempre el fil de la nostra vida, i que esdevindrà l’himne de les Illes.

Un acudit publicat a la revista “Cu-Cut”, que feia referència a la victòria de la Lliga Regionalista en les eleccions municipals de l’any 1905, fou considerat hostil a l’exèrcit espanyol. La reposta de l’exèrcit espanyol va ser l’assalt i destrucció dels tallers del setmanari humorístic i també dels locals de “La Veu de Catalunya” al novembre de 1905. Així els militars de diferents guarnicions feliciten verbalment i donen suport als de la guarnició de Barcelona, diferents diputats i senadors nacionalistes reben amenaces de mort…

Arran d’aquests fets es creà “La Solidaritat Catalana”, que unia a tots els partits del Principat de diferent caire, personalitats, gent independent i fins i tot apolítics enfront dels dos partits espanyolistes: el dels monàrquics borbònics i el dels lerrouxistes. Els lerrouxistes, prenien el nom d’Alejandro Lerroux, un polític andalús que arribà a Barcelona a principis de segle XX i que tingué una gran popularitat per la seva política demagògica revolucionària i anticlerical. Per a Lerroux el catalanisme era la ideologia de la burgesia catalana i per això el va atacar enèrgicament. Uns anys abans, trobem l’equivalent a Lerroux, al País Valencià, en la figura de Blasco Ibañez.

Pels assalts als mitjans catalans, els diputats catalanistes es retiren de les Corts Espanyoles en senyal de protesta i tornen a Barcelona. Aquí són rebuts per una gran multitud i la gent els aclama. L’actuació de la Guàrdia Civil no es fa esperar i envesteix els manifestants, provocant un cert nombre de ferits. Cinc dies més tard es manifesten pel Passeig de Sant Joan de Barcelona unes tres-centes mil persones enarborant una quantitat extraordinària de banderes catalanes.

La Solidaritat Catalana estimulà al País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, formulats des de l’entitat València Nova. L’any 1907 es convoca una Assemblea Regionalista Valenciana, a la qual foren convidats diversos solidaristes del Principat. Arran d’aquesta Assemblea es va donar a conèixer el sentiment nacional valencià i es va proposar la creació d’una Solidaritat Valenciana per tal d’aconseguir més autonomia política, la cooficialitat de la llengua catalana... Tot i que el projecte solidari fracassà, es creà un ambient propici per a l’expansió del valencianisme polític.

Prat de La Riba edita el maig de 1906 “La Nacionalitat Catalana”, que resumidament és l’aspiració del Principat a tenir un estat propi, sense cap referència a la idea dels Països Catalans. També a l’octubre d’aquell any s’organitza el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que té com a objectiu normalitzar la llengua del país, i compta amb representants de tot l’àmbit de la llengua catalana d’arreu dels Països Catalans.En les eleccions provincials i generals de 1907, la Solidaritat Catalana es va presentar al Principat, i sortiren quaranta diputats elegits, sobre un total de quaranta-quatre. Però les diferències entre sectors conservadors i sectors d’esquerra, van fer que la Solidaritat Catalana és desfés, sobretot després de la derrota electoral a finals de 1908. Al País Valencià per tal de revifar l’esperit de la Solidaritat es va crear el Centre Regionalista Valentí, nova denominació de València Nova, i també la Joventut Valenciana, de caire nacionalista.

Els sectors de l’esquerra solidària van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana, que en les eleccions de 1909 quedà, al Principat, en segon lloc davant de la dreta catalanista.Del 26 de juny al 3 de juliol de 1909 tingué lloc a Barcelona un aixecament popular -conegut com la Setmana Tràgica- per tal d’evitar l’embarcament de soldats catalans cap a l’Àfrica. El motiu fou que l’Estat Espanyol cridà a 40.000 catalans per lluitar a favor del seu imperialisme al Marroc. Aquests fets ja foren titllats com un acte més de separatisme, tot i que el seu caràcter fou més anticlerical i anarquista.

Arran dels fets de la Setmana Tràgica, els lerrouxistes queden marginats del moviment obrer català, cosa que més tard també esdevingué amb els socialistes. L’any 1910 un Congrés Obrer celebrat a Barcelona decidí la creació d’una nova central sindical, la qual va ser fundada, un any després, amb el nom de Confederació Nacional del Treball (CNT). La CNT fou el resultat de les idees de l’anarcosindicalisme, que combinà el rebuig a la política parlamentària. Es creia en la idea de l’acció directa i la vaga general per tal de provocar l’esfondrament del capitalisme i provocar el sorgiment d’una nova societat sense classes.

Pel maig de 1911, sota els auspicis de la Lliga Regionalista, comença una campanya en demanda d’un organisme representatiu de la unitat essencial de Catalunya i que s’encarregui de mancomunar els serveis d’obres públiques, cultura i beneficiència del Principat. Aquesta campanya no es materialitza fins l’any 1914 i es tradueix en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, primera institució d’autogovern del Principat des de 1714.

L’any 1913 Pompeu Fabra publica les normes ortogràfiques. Un any més tard, Domènec Martí i Julià aplega tots els seus articles publicats des de 1899 fins a 1913 sota el nom de: “Per Catalunya!”, on s’hi pot llegir: ”A l’universalisme sols hi pot conduir el nacionalisme, que, en el sentit de la doctrina, és l’universalisme limitat a un poble, així com l’universalisme no és altra cosa que l’afectivitat del nacionalisme en tot el món.

”Durant aquells anys, també continuava la conflictivitat social. La CNT es va reorganitzar l’any 1915 i l’any 1917, juntament amb la UGT van convocar una vaga general. Aquell mateix any, al País Valencià es van produir greus conflictes socials en moltes poblacions, com Godelleta, Xiva, Xàtiva, Bunyol i foren també molts greus els de la ciutat de València. L’any 1919 l’agitació també fou intensa, a les comarques de la Ribera, entre els segadors de l’arròs. També a principis de segle, a la Catalunya Nord, tingué lloc enfrontaments socials. L’agricultura va patir una crisi, que es va anant generalitzant i l’any 1907, una revolta de la pagesia, que s’inicià a Baixàs, s’estengué per tot el Rosselló, i que obligà al govern francès a intervenir amb una llei organitzant el control de la producció.

Durant la Primera Guerra Mundial, es crea el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, on són milers els joves nacionalistes catalans que s’allisten com a voluntaris, amb l’exèrcit francès, contra l’imperialisme germànic i fan seus els desitjos de llibertat de moltes nacions europees. A les comarques catalanes del nord, la guerra, però va reforçar el patriotisme francès de molts catalans, i aquest patriotisme es va mitificar en la figura del mariscal Joffre. Josep Joffre va ser un rossellonés, fill de pagesos que arribà a tenir un alt grau dins l’exèrcit francès. Va tenir molts èxits durant la Primera Guerra Mundial, i el seu retorn a Perpinyà, l’any 1919, va ser saludat per una delegació importants de dirigents catalanistes del Principat. També la guerra va suposar la contradicció de veure com milers de catalans, morien en les trinxeres europees defensant la bandera francesa que els estava tiranitzant. La guerra també va servir per a integrar psicològicament les terres catalanes del nord a França.

EL SEPARATISME CATALÀ

L’any 1916 esclata a Irlanda l’aixecament de Pasqua. Aquesta revolta i el seu esperit marca a més d’un català que comença a veure clar els seus ideals separatistes. El mateix any fou constituïda l’entitat “Nostra Parla” que tenia representants a totes les terres catalanes.

A Mallorca fou fundat l’any 1917 el Centre Regionalista, d’ideologia nacionalista, per Guillem Forteza. Aspirava a l’autonomia regional dins cada nació i a la federació de nacions sobiranes formant un estat ibèric.

El 1918 apareix el setmanari “Estat Català”. Els seus signants ja afirmaven que a cada nació li corresponia un estat independent; afirmaven que Catalunya era una nació, i defensaven una acció apolítica. També aquell any Francesc Macià diu: “Amb l’autonomia no n’hi ha prou. Cal que Catalunya sigui representada a la Conferència de Pau. Necessita la independència”. Fins i tot en el camp sindical, Salvador Seguí deia: “Nosaltres els treballadors, amb una Catalunya independent, no hi perdríem res; ans al contrari, hi guanyaríem molt”.

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, molts pobles colonitzats, conscients de la seva participació en la guerra, esperaven una solució a la seva situació. Els seus desitjos d’independència eren encoratjats pel president Wilson dels EUA, a favor del dret a l’autodeterminació. Aquestes idees, juntament amb la constitució de nous estats independents i també amb la forta oposició del govern espanyol de concedir més autonomia, radicalitzà amplis sectors del catalanisme.

El 18 de juliol de 1922 és una data per a tenir present en la nostra història: Francesc Macià i Llussà va fundar la primera organització inequívocament independentista, separatista: Estat Català. Va ser la primera organització que va afirmar que els catalans no hem estat mai espanyols, ni en volem ser. Va fer una crida per deslliurar Catalunya del jou estranger espanyol. El poble català va respondre a la crida, i així va començar l’etapa de l’acció armada, directa, en el procés de ressorgiment i reivindicació nacional.

L’any 1923, Daniel Cardona, sota el pseudònim de Vibrant presenta un llibre titulat “La Batalla”, prologat pel seu amic i bon poeta Joan Salvat-Papasseit, on deixa clar que els catalans han perdut la dignitat, que Catalunya està descatalanitzada, i que la invasió de Catalunya és un fet i que, per tant, ens hem de situar en peu de guerra. Al mateix temps es forma la Societat d’Estudis Militars (SEM), a fi de preparar a joves patriotes per tal de lluitar per la llibertat de Catalunya, essent desarticulada l’any 1925 i empresonat el seu cap, Miquel Baltà i Botta.

Al setembre de 1923 té lloc el cop d’estat de Primo de Rivera a l’Estat Espanyol, on al cap de pocs dies el nou govern publica un decret dictant mesures i sancions contra el separatisme. La dictadura va suposar una dura repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. Mesos abans, havia estat assassinat Salvador Seguí, conegut com el noi del Sucre, líder de la CNT i advocat dels obrers.

L’any 1924 Francesc Macià, obligat a exiliar-se, funda el Comitè Separatista Català, a París.

El dia de Sant Jordi de 1925 Estat Català llença l’emprèstit Pau Claris, amb la idea d’obtenir diners per tal de finançar el futur intent d’insurrecció armada coneguda com a Prats de Molló.

El 6 de juny de 1925 la policia va avortar un intent d’atemptat contra el rei espanyol Alfonso XIII. L’atemptat va ser ideat per membres de Bandera Negra, suborganització de l’Estat Català. La seva intenció era fer explotar una bomba al túnel entre Garraf i Sitges. Els membres de l’escamot -Jaume Compte, Miquel Badia, Deogràcies Civit, entre altres- van ser detinguts per la policia i posteriorment van ser empresonats. Foren amnistiats l’any 1930, després de la caiguda del dictador Primo de Rivera.

Pel que fa a l’intent d’acció armada alliberadora de Prats de Molló de novembre de 1926, per part de Francesc Macià i militants d’Estat Català, perseguia fer un alçament independentista des de la comarca del Vallespir i anar baixant fins arribar a Barcelona. Malauradament, l’intent no reeixí, degut a què la policia francesa va detenir els escamots quan pretenien envair la Garrotxa, els membres dels quals van ser jutjats a París. Aquest fet va donar una gran volada a les seves idees. En el judici, a París, Macià ja argumentava: “Espanya és la nostra enemiga. Volem entrar com a Estat independent en el concert dels pobles lliures”.

Obligat de nou a exiliar-se, Francesc Macià, recorre els centres catalans d’Amèrica Central i del Sud, buscant suport a la seva causa. És a l’Amèrica Llatina on funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i on es redacta i s’aprova la constitució d’una futura República Catalana.

Mentrestant, Josep Maria Batista i Roca, molt relacionat amb l’excursionisme, funda l’organització dels Minyons de Muntanya, de marcat sentit nacionalista. Aquesta organització va ser la cobertura legal per a treballar a favor del grup secret, Organització Militar Catalana (ORMICA), que era una prolongació del SEM. A Mallorca, Jaume Sastre, Joan Capó i Elvir Sans, entre d’altres funden l’Associació per la Cultura de Mallorca, que malgrat que fou constituïda al marge de tot moviment polític, tingué per objecte difondre i impulsar la llengua catalana com a suport de la cultura autòctona.

Durant el període de la dictadura, alguns dirigents del catalanisme, com Nicolau d’Olwer, Massó i Llorens, Maspons i Anglasell, intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant, sense èxit, que fossin reconeguts per a Catalunya els drets de minoria nacional.

L’any 1930, Josep Maria Batista i Roca i un grup de companys funden l’entitat Palestra, arribant a tenir més de 5.000 afiliats arreu dels Països Catalans.

Un any més tard, Daniel Cardona funda l’organització Nosaltres Sols! com a traducció oberta del gaèlic Sinn Féin. Aquest grup publicava un setmanari amb el mateix nom, que durà fins el 6 d’octubre de 1934, unint un gran estol de patriotes que creien en la via irlandesa per tal de guanyar la llibertat.

El separatisme català però, no tingué la mateixa incidència al País València ni a les Illes. El moviment nacionalista, associat al moviment cultural de la Renaixença, acabà dominat per una burgesia conservadora que evolucionà cap a un regionalisme de caire espanyolista. A més, aquesta burgesia allunyà a les classes populars del moviment i això impossibilità cap mena de contacte entre el Principat i la resta del país.

TEMPS D'ESPERANÇADORA LLIBERTAT

La dictadura de Primo de Rivera va finalitzar al gener de 1930 amb la dimissió del dictador. El govern espanyol, dirigit pel general Berenguer, va intentar dur a terme una transició democràtica que salvaguardés el règim monàrquic, que havia quedat molt desprestigiat per la seva relació amb la dictadura.

Es va plantejar la convocatòria d’unes eleccions legislatives, però davant l’oposició de la classe política de participar-hi (la dreta volia eleccions municipals i les esquerres primer volia l’assoliment de les llibertats) el govern espanyol va dimitir i finalment es van convocar eleccions municipals.

L’agost de 1930, les forces republicanes catalanes, van signar amb altres forces republicanes estatals l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, en el qual es va decidir crear un comitè revolucionari republicà i es van acceptar les reivindicacions autonòmiques catalanes.

Aquell any, es fundà l’Agrupació Valencianista Republicana, amb incidència de la petita burgesia, i amb un caràcter filosocialista.

Les esquerres catalanistes, al Principat, van iniciar un procés de convergència impulsat per la gent que s’aplegava entorn de la revista L’Opinió. A l’octubre es va una crida a favor de la unitat de les forces d’esquerra. Resultats d’aquesta crida, es va reunir el març de 1931, la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la qual van participar, entre d’altres, el Partit Republicà Català, dirigit per Lluís Companys, l’Estat Català de Francesc Macià i nombroses entitats comarcals. El resultat de la conferència va ser la creació d’un nou partit, anomenat Esquerra Republicana de Catalunya, presidit per Francesc Macià, el qual va decidir presentar-se a les eleccions municipals convocades al mes d’abril.

El 12 d’abril van tenir lloc les eleccions municipals, i van ser plantejades com un plebiscit entre la república i la monarquia. La victòria fou per a les candidatures republicanes, i al Principat, ERC, va obtenir el 68% dels regidors. Al País Valencià, els republicans, agrupats amb els socialistes, també van aconseguir la majoria. En canvi a l’illa de Mallorca, les eleccions foren guanyades per les dretes.

Enmig de l’entusiasme popular, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar a Barcelona la República Catalana, hores abans que a Espanya s’hi proclamés la II República Espanyola, fet que enderrocava la monarquia borbònica. La reacció de l’incipient govern de la II República Espanyola no es va fer esperar. El govern republicà espanyol va enviar a Catalunya un ultimàtum, perquè anul·lés la República Catalana. Proposava unes eleccions al Principat, perquè el poble decidís si volia una certa llibertat en la cultura, en l’economia i en l’administració, però sempre amb una Catalunya com a “región española”.

Amb aquesta actitud, el govern espanyol s’oposava que un dels Països Catalans pogués constituir-se en Estat, o sigui, que tingués la llibertat que li corresponia com a membre integrant d’una federació. Permetre-ho anava en contra dels seus plans per perpetuar l’hegemonia castellana dins l’Estat Espanyol. Per això, Macià fou coaccionat, perquè abrogués la República Catalana, perquè fes marxa enrera i que Catalunya tornés a ser una regió espanyola. A canvi, li va oferir una certa llibertat continguda en un estatut d’autonomia i subjecte a un plebiscit.

Estudiant el camí a seguir, Macià va creure més convenient evitar un enfrontament violent. Va confiar en els governants de la II República Espanyola, creient que es podria aconseguir la llibertat de Catalunya de forma pacífica, ja que era una fita justa. Per això Macià va fer marxa enrera i va transformar la República Catalana en la Generalitat de Catalunya.

Després, el poble votà a favor de l’autonomia de forma aclaparadora: el 98%. El temps va demostrar que la dominació espanyola sobre Catalunya continuava sota el vernís republicà, amb l’única diferència que s’havia atenuat una mica la pressió. Espanya va endarrerir al màxim el traspàs de les competències autonòmiques a Catalunya, tal com preveia l’Estatut. Cal dir que Nosaltres Sols, fou l’únic grup catalanista que no dóna suport al projecte, ja que l’estatut no abastava tots els Països Catalans.

Un altre aspecte que revela la naturalesa anticatalana dels espanyols republicans era que prohibia la unió o federació de les regions espanyoles entre si. Espanya volia mantenir el desmantellament territorial de Catalunya i d’Euskadi. No volia de cap manera que el País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes Balears formessin una sola unitat administrativa, mal que sigues una gran “región española”. La unitat de tot Catalunya era un gran enfortiment que Espanya no podia tolerar. Representava un perill per a la política imperialista espanyola. Per a Espanya era molt important mantenir el poble català disgregat.

La conflictivitat social del moment, va tornar a tenir un moment àlgid, a principis de 1932, on hi hagué una important revolta anarquista a les zones mineres de l’Alt Llobregat, on van ser proclamats el comunisme llibertari a Sallent i Cardona, entre d’altres viles. Al País València, la revolta tingué incidència a la Ribera Baixa i a la Safor, amb la proclamació del comunisme llibertari, en molts indrets, vaga general a València i la proclamació de la república soviètica a Sollana.

Però malgrat l’oposició espanyola, dins els Països Catalans, seguien els moviments que reclamaven la unitat. Així a l’abril de 1932, se celebrà a Reus, la Diada de la Llengua Catalana, que esdevingué un clam per la unitat dels Països Catalans, amb la participació de personalitats d’arreu de les terres catalanes. L’any següent, commemorant el centenari de la Renaixença, és van organitzar més de 800 fogueres per tots els Països Catalans, per expressar la germanor.

A les Illes, dins republicanisme, sorgí un moviment que va proposar el restabliment de la unitat històrica perduda. Aquest moviment sorgí des de l’ajuntament de Felanitx, com per part de F. d'Aguiló. També una part dinàmica s’agrupava al voltant de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Aquesta entitat preparà un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia. A Menorca, fins i tot, es va demanar incorporar-se a l’estatut d’autonomia del Principat. L’11 de setembre de 1932, l’Acció Republicana de Mallorca i l’Associació per la Cultura de Mallorca, organitzà una expedició balear a Barcelona, per celebrar la promulgació de l’estatut. Amb el règim republicà, s’inicia a les Illes una dinamització del procés de conscienciació nacional.

Al País Valencià, l’any 1934 es va crear l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, inspirada en l’Associació del Principat. Organitzà cursets i cursos per a infants i mestres i lluitar pel recobrament de l’esperit nacional del País Valencià.

Francesc Macià, quan es va adonar que Catalunya seguia dominada per Espanya, i que els republicans seguien el mateix camí que els governs anteriors, va entendre que l'única manera, perquè Catalunya fos estat independent era batre’ns contra els espanyols, fos quina fos la seva ideologia. Aquest convenciment es desprèn de la següent afirmació de Macià: “Hem de fer un nou 14 d’abril, però auténticament català”.

Quan organitzava la força per proclamar Catalunya com a estat independent, el president Macià morí, el 25 de desembre del 1933. Amb la mort de Macià, “l’Avi”, el nostre país es quedava orfe del seu màxim líder del nacionalisme català.

Qui substituí a Macià a la presidència de la Generalitat, fou Lluís Companys i Jover. Companys, provenia del camp polític, havia estat advocat defensor d’anarquistes, amb una llarga experiència i preparació en la lluita politicosocial, amb un gran sentiment de catalanitat, per bé que mancat d’una formació nacionalista. Al moment de ser nomenat president de Catalunya, Lluís Companys no era independentista. Va haver d’actuar en unes condicions molt difícils. D’una banda s’havia d’encarar amb l’hostilitat del govern espanyol republicà, que entrebancava i retardava el redreçament nacional a la Catalunya Central.

En aquells anys, va haver-hi una important crisi econòmica que també va incidir entre les diverses organitzacions d’esquerres i dels treballadors, les quals van començar a definir-se més ideològicament. 

La CNT quedà sota la influència dels anarquistes radicals. L’any 1932 es funda la Federació Socialista Balear, i al Principat l’any 1933 es funda el Bloc Obrer Camperol (BOC) i l’any 1935, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Al País Valencià, trobem Esquerra Republicana del País Valencià, l’any 1934, però que s’integrà, durant el mateix any, a Esquerra Valenciana, que mantingué una vinculació important amb ERC. Un altre partit autonomista valencià i el Partit Valencianista d’Esquerra (PVE).

També les dretes es van reorganitzar. Al Principat, la Lliga Regionalista esdevingué, amb la incorporació d’altres partits afins, la Lliga Catalana, i el nou bloc representava l’alternativa oposada a ERC. L’any 1931 es va fundar Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que es declarava com a partit catalanista i democràtic i d’inspiració cristiana.

En les eleccions legislatives espanyoles de 1933, van guanyar les dretes i es va iniciar una política contrareformista que va provocar moltes tensions. Al Principat les relacions amb el govern espanyol, es van anar agreujant cada vegada més.

La situació s’enrarí quan el Parlament va aprovar la llei de Contractes de Conreu, i que el govern espanyol, responent a les sol·licitacions de la dreta catalana va abolir posteriorment. Aquesta llei afectava els interessos dels grans terratinents, i per això es van adreçar al govern espanyol perquè abrogués la llei. Aquest capteniment perjudicava Catalunya, perquè desautoritzava el govern català, que en tenia plenes competències. Així donava entrada a la intervenció del govern espanyol republicà; era l’ocasió que Espanya esperava per aixafar el recobrament nacional català. Com es temia, el govern espanyol deixà sense efecte l’ordre de la Generalitat. Així demostrà Espanya la seva naturalesa dominadora.

LA PROCLAMACIÓ DE L'ESTAT CATALÀ

Amb el rerafons de la Llei de Contracte de Conreu, les relacions entre el govern català i el govern espanyol, eren molt tenses. A principis del mes d’octubre de 1934, va accedir al govern espanyol, la CEDA, un partit clarament feixista. Per tal de protestar, les forces obreres i republicanes, van cridar a la vaga general, pel dia 6.

En defensa dels drets del Principat i de tota la nació catalana, els nacionalistes catalans van demanar al President Companys que proclamés l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. Així ho va fer Companys, el 6 d’octubre de 1934. Amb aquesta proclamació, es trencaven relacions amb el govern de la República, però el moviment no va tenir cap mena d’organització i molt poca gent va donar suport a la proclama de Companys. Unes hores desprès, l’exèrcit espanyol, irrompia al Palau de la Generalitat i va controlar alguns nuclis de resistència, com els que es van donar al local del CADCI, on van morir els militants nacionalistes Jaume Compte i Manuel González Alba.

La proclamació de l’Estat Català va ser feta amb precipitació, improvisació i presses, i per això vam ser derrotats per les tropes espanyoles. A més els partits republicans espanyols afins i els sindicats no van respondre com ho havien d’haver fet. Amb la derrota hi hagué una situació de clara persecució i repressió de tot nacionalista.

El govern espanyol republicà va intensificar el seu domini sobre Catalunya. La llei de Conreus fou anul·lada, com també la Generalitat i així suprimida la petita llibertat aconseguida. El President Companys, amb el seu govern i els seus col·laboradors foren condemnats a trenta anys de presó. A més centenars de pagesos van ser desnonats de les seves terres i el moviment obrer frenat violentament.

A Mallorca i Menorca el moviment del 6 d’octubre va ser seguit amb veritable simpatia, i a València van ser suspesos molts regidors valencianistes per la seva participació en les vagues.

Total, més sang catalana, més sang d’herois vessada per amor a la pàtria, en l’intent d’alliberar-nos de la dominació espanyola i restaurar l’Estat Català. Un cop més, més catalans foren assassinats pels espanyols.

Mentrestant seguia augmentant la tibantor politicosocial, tant a Catalunya com arreu de l’Estat Espanyol. Cada dia era més fort l’enfrontament entre els sectors de les diverses tendències: demòcrates, nacionalistes, monàrquics, republicans, anarcosindicalistes, socialistes, feixistes, marxistes, etc.

L'AIXECAMENT FEIXISTA A L'ESTAT ESPANYOL

Pel dia 16 de febrer de 1936, van haver noves eleccions legislatives espanyoles. Es van formar clarament dos blocs que cadascun d’ells defensava un sistema polític clarament oposat. Les esquerres es van agrupar sota el Front Popular i les dretes sota el Front Nacional. Al Principat, el Front Popular va rebre el nom de Front d’Esquerres de Catalunya; i enfront del FEC, les dretes es van aplegar sota el Front Català d’Ordre, on també hi havia la Lliga Catalana, els quals acusaven l’esquerra d’anar cap al desordre i la revolució. Les esquerres reivindicaven les figures de Macià i Companys, la defensa de l’autonomia i la lluita contra el feixisme. I els de la dreta volien pau, catolicitat i el fre de la revolució.

Els polítics espanyols d’esquerra van prometre als catalans que, si guanyaven els comicis, serien alliberats el President Companys i els seus col·laboradors, i que seria restablerta la Generalitat amb les seves competències. Tant a Catalunya com a Espanya, va guanyar el Front Popular. Companys i els altres detinguts foren alliberats i la Generalitat tornà a governar. Però no s’aconseguí la normalització. 

Al País Valencià, entre abril i juliol, Angelí Castanyer, del PVE, prengué la iniciativa en l'elaboració d’un projecte estatutari, i fins i tot es constituí a Castelló de la Plana, una Comissió pro Estatut.

A l’estat espanyol l’antagonisme era cada cop més fort entre els diversos sectors. La Generalitat i el govern espanyol no aconseguien una pacificació interna. Les tendències extremistes eren les que estaven guanyant, copant el panorama polític. Havia de conduir a un xoc violent, per tal de ventilar qui governaria l’Estat Espanyol. Semblava que l’Estat Espanyol tornaria a ser republicà, però les mateixes eleccions havien creat una escissió, degut a la divisió. Els vençuts van començar a crear un clima de tensió, i va aparèixer un descontentament i exigències socials per part d’aquells que havien guanyat. Hi van haver enfrontaments entre Falange i Renovación Española contra els comunistes i els anarcosindicalistes. En el conjunt de l’Estat Espanyol van haver-hi assassinats, agressions, crema d’esglésies, vagues generals.

Tot això, juntament amb la incapacitat del govern de Madrid de posar fi a les venjances, va conduir a una inestabilitat política. A més a més, la dreta només acceptava la democràcia sempre que això no signifiqués una pèrdua de poder econòmic i polític. Tant l’esquerra radical com l’extrema dreta no van fer res de positiu per a la consolidació de la República. Així doncs, la dreta trencava el pacte democràtic que havien signat, per a conspirar un aixecament militar.

El 17 de juliol de 1936, l’exèrcit espanyol enclavat a l’Àfrica es va rebel·lar, ajudat per monàrquics i feixistes. Els seus objectius: deposar la II República Espanyola i, molt especialment, liquidar l’escassa llibertat de què gaudia Catalunya i Euskadi. Els militars espanyols, dirigit pel general Francisco Franco, volien mantenir la unitat política de l’Estat Espanyol, contra el separatisme, l’anarquisme, el marxisme i les idees semblants. També anaven contra l’ateisme i la maçoneria, i defensaven a ultrança l’Església Catòlica.

La resposta de les forces d’esquerres, obreres, republicanes i catalanistes, no es va fer esperar. Tothom va agafar les armes per defensar la República, la democràcia i les llibertats. Va començar una guerra que duraria quasi tres anys. Va costar més d’un milió de morts i incomparables sofriments.

En realitat, el motiu primordial de l’aixecament militar a l’Àfrica, era preservar el caràcter unitari de l’Estat Espanyol. Si la guerra no hagués estroncat el procés del ressorgiment nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia, totes tres nacions haurien pervingut a la independència nacional.

Al Principat, les forces d’ordre públic dirigides per la Generalitat i secundades per voluntaris dels partits i sindicats, van derrotar els militars fanciosos. esprés d’aquest fet, el Principat va obtenir unes competències, com fer-se càrrec de la defensa militar, el comerç exterior, la indústria, i finances.

Al País Valencià i a Menorca també foren vençuts els militars insurrectes, però a Mallorca i a Eivissa es van fer forts i van dominar la situació.

La derrota de la rebel·lió militar va posar en marxa la revolució popular. Les masses, que havien contribuït en derrotar a l’aixecament feixista, amb les armes a la mà, també van instaurar un nou ordre revolucionari. Al Principat, la Generalitat va detenir el poder, però només d’una manera nominal, perquè el poder real va anar a parar al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per sindicats, partits obrers i republicans. Es va donar una situació de doble poder. Durant els primers mesos allò que regia la vida eren els principis a la llum de la ideologia de cada partit. Les directives d’acció i la seva execució eren determinades per la força amb què es comptava per realitzar-les. Tot i així, la Generalitat va crear la Conselleria de Defensa i va passar a controlar la industria de guerra. Durant el primer mes de guerra, es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a partir de la fusió de diversos partits comunistes i d’esquerra.

La vida interna al país va patir un canvi radical: va produir-se una implantació d'estructures socio-econòmiques basades en els postulats anarquistes, socialistes i comunistes. Els principals sindicats van portar a terme col·lectivitzacions industrials i agràries, com a forma de crear mecanismes d’autogestió. El país avançava cap al socialisme. Però també grups d’incontrolats es van dedicar a perseguir i assassinar els elements més significants de la dreta conservadora, l’església i la patronal. Moltes esglésies foren incendiades o incautades.

Al Principat, un cop derrotat l’exèrcit feixista, el govern espanyol republicà hi va perdre influència i autoritat. El nostre isolament, si hagués coincidit amb una consciència nacional catalana més generalitzada hagués estat el moment escaient per proclamar Catalunya estat independent, aprofitant la situació de guerra. Vam deixar perdre una bona ocasió per marxar cap a la independència.

Per tal d’alliberar Mallorca del triomf feixista, es va organitzar una expedició naval, integrada per milicians de la CNT, el PSUC i Estat Català, amb soldats de la guarnició de Menorca i voluntaris mallorquins. Les tropes republicanes, després d’alliberar Formentera i Eivissa, van desembarcar a Mallorca, a mitjans d’agost de 1936, però després de dies de lluita, les tropes van ser derrotades pels feixistes i van haver de retirar-se.

Al País Valencià foren creats comitès populars a totes les poblacions i foren enviades columnes de voluntaris als fronts de Madrid i Terol. Milicians valencians també van prendre part en la presa de Formentera i d’Eivissa i en el desembarcament a Mallorca. Al novembre de 1936, el govern espanyol, davant l’amenaça feixista que assetjava Madrid, s’instal·là a la ciutat de València fins l’octubre de 1937. Situat a la rereguarda, el País Valencià col·laborà activament en l’esforç de la guerra, acollí nombrosos refugiats i també sofrí bombardejos aeris i marítims. També al País Valencià, durant el temps de la guerra, es van redactar dos projectes d’Estatut d’Autonomia, i es van crear el Centre d’Estudis Històrics del País Valencià i l’Institut d’Estudis Valencians. A mes s’autoritzà a l’ensenyament del català en els instituts de Castelló i València.

Paral·lelament, l’estiu de 1936, aparegué a la Catalunya Nord, el grup Nostra Terra, dirigit pel mestre Alfons Mias, i que fou la primera entitat parapolítica del Rosselló que ja plantejava la unificació de tots els Països Catalans.

Per combatre Franco, del Principat van sortir nombroses columnes cap a Aragó, Castella i Mallorca. Era una actitud catalana generosa, valenta, heroica, de fidelitat als ideals que tenien, fraternal amb els altres pobles de l’Estat Espanyol, per combatre l’enemic comú: el feixisme. Moltes vides catalanes foren immolades per aquell ideal just. En canvi, la conducta dels espanyols republicans fou diametralment oposada. El govern de la lI República va prohibir que es desembarqués a Catalunya material de guerra procedent de l’estranger, per por a que Catalunya estigués fortament armada.

Durant la guerra, molts dirigents de la Lliga Catalana, fent honor abans als seus interessos de classe, que realment defensaven, que no pas als interessos nacionals catalans, que afirmaven defensar, es van posar al costat i al servei dels feixistes espanyols. Al llarg de la guerra, van col·laborar molts dirigents, bé nodrint els serveis d’espionatge, bé ajudant amb diners o bé col·laborant activament en l’acció militar. Tot i així, gent de la UDC, es mantingué fidel a les institucions catalanes, malgrat oposar-se fermament a la política dels partits i sindicats. Molts dels seus afiliats van ser assassinats per ser catòlics. Un dels seus dirigents, en canvi, Manuel Carrasco i Formiguera, era assassinat pel règim de Franco, per l'única raó de ser un “separatista catalán”.

Fruit de la situació política interna de doble poder que es vivia al Principat, entre la Generalitat i els partits d’esquerra i anarquistes, tingué lloc al maig de 1937, uns greus enfrontaments entre la CNT i el POUM, per una banda i el PSUC i la Generalitat per l’altra. Els fets de maig, van començar quan la Generalitat va intentar recuperar el control de la Telefònica de Barcelona, ocupada per la CNT, la qual s’hi va oposar amb energia i va declarar la vaga general, ja que ho considerava un atac a les conquestes socials de la classe treballadora. La ciutat es va omplir de barricades i els enfrontaments van ser molt violents. Per sufocar la revolta, el govern de la República, va enviar, des de València, un contingent de 5000 homes. Finalment, la Generalitat es va imposar i es va iniciar una purga de caire estalinista entre els dirigents i militants més destacats del POUM i la CNT.

Pel que fa al desenvolupament de la guerra, al bàndol feixista, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini li van oferir una notable ajuda. En el bàndol republicà, l’ajut estranger es resumia en el gran esforç que van fer les anomenades Brigades Internacionals, voluntaris i voluntàries de tot el món, que ho van deixar-ho tot per venir al nostre país, per lluitar en defensa de la democràcia i les llibertats. Durant tot el conflicte, les democràcies europees, no van voler ajudar activament el govern de la República, i van permetre que els règims feixistes ajudessin als rebels militars. Amb aquesta actitud de passivitat i permissivitat, sobretot de França i Anglaterra, van ser còmplices del triomf feixista i dels posteriors esdeveniments que va patir Europa.

Després de la repressió contra els anarcosindicalistes, al Principat, es va afermar el control del govern espanyol republicà. La Conselleria de Defensa va ser suprimida i la industria de guerra, així com algunes competències sobre patrimoni artístic, van passar sota control espanyol, posant fi a la situació de semi-independència que gaudia la Generalitat. A més el govern espanyol, també va passar a controlar l’ordre públic de la rereguarda catalana.

En l’aspecte bèl·lic, després de dures i sagnants batalles del Segre, a l’abril de 1938, i de l’Ebre, al juliol de 1938, en les quals fou destruïda la major part de la força militar formada per catalans, el Principat fou ocupat pels franquistes a principis de febrer de 1939. L’ocupació va provocar l’exili del president Lluís Companys, així com de tot el govern de la Generalitat. Juntament amb les autoritats republicanes i catalanes, milers de combatents, polítics i persones compromeses amb la República i la Generalitat van haver de creuar els Pirineus i refugiar-se al Rosselló.

Poc després, va caure pràcticament sense batre’s l’extens territori que encara tenien els republicans, entre el qual hi havia part del País Valencià i de les Illes Balears. Al País Valencià s’havia traslladat des del febrer de 1939, una part del govern espanyol. Els darrers dies de març, foren ocupades València i Alacant. Abans però, tota la costa valenciana, com moltes poblacions del Principat, van patir desenes de bombardejos aeris sobre la població civil que van causar milers de morts. A Alacant, s’havien refugiat milers de persones que tractaven de fugir de la repressió i que no ho aconseguiren. La guerra s’acabà l’1 d’abril de 1939, amb el triomf de l’exèrcit feixista, de l’Espanya colonitzadora, imperialista i dictatorial. Per a tot Catalunya començava una altra etapa molt dolorosa.

L'ASSASSINAT DEL PRESIDENT COMPANYS

Arran de la derrota, molts catalans es van refugiar a l’Estat Francès, on van sofrir les penalitats i les condicions inhumanes dels camps de concentració. De resultes d’això, centenars de catalans i catalanes hi van perdre la vida. El president Lluís Companys i Jover i altres patriotes exiliats van començar ràpidament a treballar per alleugerir la situació dels refugiats i pel redreçament nacional de Catalunya.

Mesos després va començar la II Guerra Mundial. Bèlgica i França foren envaïdes per Alemanya. A França, i a petició del dictador Franco, el President Lluís Companys fou capturat i enviat a Espanya per la Gestapo, a l’estiu de 1940. A Madrid fou escarnit, interrogat de forma bàrbara i torturat salvatgement. Després d’un simulacre de judici a Montjuïc, va ser assassinat per un escamot de soldats espanyols, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el 15 d’octubre de 1940. El van matar, perquè representava la nació catalana, per haver estat President d’una Catalunya republicana i democràtica. El President Companys va morir donant un exemple de patriotisme, de lleialtat a Catalunya: amb els peus descalços, per estar en contacte amb la terra catalana, va morir coratjosament amb un “Per Catalunya !”.

A causa de la mort de Lluís Companys, Josep Irla i Bosch, president del Parlament de Catalunya, assumí la presidència.

Lluís Companys i Jové:

Nasqué a El Tarrós (Urgell) 1882 i morí a Barcelona (Barcelonès) 1940.

Fou fill d’una família pagesa benestant de la comarca de l’Urgell. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. De jove tingué atracció per la política, fundant l’Associació Escolar Republicana ( a la universitat ) i militant a l’Unió Republicana. Amic i col·laborador d’en Francesc Layret i Albert Bastardas. A l’any 1910 fou president de la secció política de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Escriví de ben jove als periòdics republicans "La Barricada" , del qual en fou redactor en cap, i a "La Publicidad". Aquest darrer diari era reformista, tal com és definia en aquella època Companys. Professionalement, fins a la Proclamació de la República, exercí d’advocat laboralista de sindicalistes.

Fou detingut al novembre del 1920 amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d’altres sindicalistes i deportat al Castell de la Mola ( Maó ). Quan Francesc Layret estava disposat a assumir-ne la defensa, aquest fou assassinat . Al desembre del 1920 fou elegit diputat pel Partit Republicà Català i hagué d’ésser posat en llibertat. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya. Dirígí "La Terra" òrgan de La Unió de Rabassaires. Actuà com a advocat d’aquesta entitat agrícola i sindical. Empresonat de nou a l’Octubre del 1930.

Fou un dels assistents a la Conferència d’Esquerres. Actuava al Marge del Grup d’Estat Català i de l’Opinió, els sectors més nacionalistes d’ERC. Sempre havia destacat en la política per la seva vessant republicana i sindical per damunt de l’estrictament nacionalista. Elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1931. Hi entrà el 16 d’abril del mateix any acompanyat de Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d’altres. Deposà l’alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat governador civil de Barcelona.

Elegit al 1931 diputat a les Corts per la província de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya per Sabadell el novembre del 1932. L’any 1933, fou escollit membre del comitè executiu d’Esquerra Republicana de Catalunya. President del Parlament i Ministre de la Marina, són alguns dels altres càrrecs que ocupà. A la Mort de Francesc Macià el 25/12/1933, Joan Casanova, president del Parlament català el proposà com a president de la Generalitat.

Fou el principal dinamitzador dels corrents ideològics i socials dins d’ERC. Macià sempre, després de la creació de l’ERC, es negà a qualsevol corrent o capella dins del partit republicà. Les vessants esquerranista i republicana de Companys pesaven en aquell temps més que la propiament catalana. El seu nacionalisme aniria in crescendo, arribant a la proclamació de l’Estat Català dins una República Federal, per l’octubre del 1934. La seva segona muller, Carme Ballester, militant d’Estat Català, influí molt en ell. Empresonat arran d’aquests fets, fou comdemnat a 30 anys de reclusió.

La victòria del Front Popular el febrer del 1936 signaficaria el seu alliberament del penal de Cadis. Arran del cop del 1936 i la consecutiva guerra civil, el seu poder quedà desbordat pels corrents revolucionaris anarquistes. Bo i esforçant-se a mantenir l’equilibri entre les diverses forces polítiques i socials. Aconseguí formar un govern, presidit per en Josep Tarradellas.

Al 1939 prengué el camí de l’exili. Durant l’ocupació alemanya fou lliurat a l’Estat Espanyol. Jutjat i comdemant a mort pels espanyols, moria afussellat el 15 d’Octubre del 1940 al Castell de Montjuïc de Barcelona.

Morí com a President de Catalunya, aquesta era la seva causa criminal. Mai els seus assassins han sigut jutjats encara. En els darrers anys de la seva vida el factor català pesà més que el propiament republicà. La guerra civil significà una prova de foc per a la seva vida. Els seu darrer fet fou morir amb els ulls descoberts mirant la cara dels seus botxins. Els seus darrers mots foren: PER CATALUNYA.

Els espanyols assassinaren un home, Catalunya tenia un nou màrtir. Només el Pandith Nehru, governant de la Índia, denuncià públicament el crim. La seva muller Carme Ballester, militant d’Estat Català,, per mitjà de les gestions fetes per un patriota com fou Batista i Roca, pogué rebre una imdemnització d’Alemanya que l’ajudà en la seva soledat i vellesa. L’ajuda d’altes patriotes exiliats hi contribuí.

LA REPRESSIÓ CONTRA EL POBLE CATALÀ

A mesura que els feixistes anaven avançant i cada poble i territori català ocupat, un règim brutal d’ocupació i terror espanyolista s’instal·lava suprimint totes les llibertats. A tot el país s’imposà una terrible política repressiva, venjativa i anticatalana. A tot el país, milers de vençuts foren tancats en presons i camps de concentració, i de seguida començaren les execucions.

Entre 1938 i 1953, als Països Catalans 95.000 ciutadans van ser jutjats per consells de guerra sota acusacions de caire polític, foren executades unes 12.000 persones i unes 190.000 es van veure obligades a exiliar-se. Tota una generació perduda...

També durant aquells anys, al voltant de 150.000 catalans, van ser empresonats en camps de concentració o presons, sovint improvisades. Tot català, pel sol fet de ser-ho, estava sota sospita, suspecte de ser empresonat o depurat.

Una vegada en el poder, el dictador Franco i el seu govern feixista van prendre, entre d’altres, les següents mesures: proclamà el dret de conquesta militar del Principat Catalunya, quan les seves tropes d’ocupació entraren en el territori; abolí l’autonomia del Principat de Catalunya i totes les institucions de la Catalunya autònoma, inclòs el Parlament. Suprimí tots els organismes municipals elegits pel poble i ofegà tota manifestació democràtica. Prohibí l’ús públic i oficial de la nostra llengua i privà l’ensenyament del català a l’escola, a tots els centres d’educació i ens imposà com a única llengua l’espanyol. Dividí el nostre país en províncies i regions espanyoles. Destruí i perseguí les nostres institucions culturals, privant la recerca i l’estudi del nostre patrimoni cultural. Prohibí la bandera catalana i els himnes nacionals. Suprimí en bloc tota la premsa catalana. Privà o dificultà durant molts anys tota publicació escrita en llengua catalana. Va fer enderrocar monuments dedicats a catalans il·lustres.

Franco, imposà arreu del nostre territori, contingents considerables de l’exèrcit i de la policia per sotmetre i atemorir el poble. Imposà governadors, jutges, funcionaris de tota mena, policies, i bisbes espanyols al nostre poble. Prohibí i féu confiscar les propietats de partits polítics, sindicats i entitats i també les de les persones considerades desafectes al règim. Deixà a la classe treballadora sense cap dret, ni de sindicació, ni de vaga. A més va obligar a tothom a afiliar-se al nou sindicat feixista. Negà al nostre poble, els més elementals drets humans i totes les llibertats democràtiques. Féu detenir, torturar, empresonar, sentenciar, exiliar i afusellar milers de catalans i catalanes.

Durant els primers mesos, el Principat de Catalunya, patí l’anomenat règim especial d’ocupació, on l’autoritat màxima eren els militars, i les institucions i fins i tot, els bancs, passaran sota control militar. Aquest règim especial d’ocupació, serà una excepció ja que cap zona de l’Estat espanyol viurà i patirà una ocupació militar com aquesta. Aquest règim d’ocupació vindrà donat per l’odi ancestral dels espanyols cap a Catalunya, per la nostra idiosincràsia i la resistència fins al final de la guerra. Franco, després de dos segles i mig, actuava de la mateixa manera que Felip V. L’exèrcit espanyol ho va controlar tot, a prop de la frontera es va militaritzar una franja de territori de 3km, que va obligar a desallotjar masies. A més, durant els primers mesos, per desplaçar-se per tot el Principat cali salva-conductes i autoritzacions expedides pels feixistes.

Tota l’administració pública fou sotmesa a una radical depuració dels seus funcionaris i empleats. Tothom havia d’explicar què havia fet durant la República i durant la guerra. Els depurats denunciats, sovint de manera anònima, havien de provar la seva Innocència sense conèixer de què se’ls acusava. La depuració significà l’acomiadament d’uns 35.000 funcionaris i empleats públics, essent especialment importants en tot el sector educatiu, des de l’ensenyament primari fins a la universitat. A nivell dels ajuntaments, també patiran una depuració important del seu funcionariat, després de suprimir les autoritats democràtiques, van estar regits per comissions gestores, moltes d’elles formades per personalitats provinents de l’Estat espanyol.

En un altre ordre, el nostre país va veure com la seva economia entrava en una profunda crisi, agreujada per la política autàrtica del règim feixista. L’agricultura va haver de desenvolupar-se amb escassetat de maquinària i d’animals per a les feines del camp. La industria va trigar molts anys a recuperar-se i es va patir una notable escassetat de fonts d’energia. A més, les dificultats de proveïment van obligar a la instauració d’un sistema de racionament dels productes de primera necessitat, i això va comportar l’aparició del mercat negre i de corrupció. Cal afegir-hi que les condicions de vida i laborals eren precàries i els sous molt baixos. La fam i la mala alimentació van agreujar la situació del poble català.

Paral·lelament, al setembre de 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial. A la Catalunya del Nord, des de juny de 1940, vivia sota el règim de Vichy, la zona suposadament “alliberada” de França, després de que els nazis dividissin l’Estat Francès, en dues zones, una, plenament ocupada per ells, i l’altre sota control francès. El règim de Vichy, però, governat pel general Pétain, era en realitat una dictadura feixista que col·laborava amb Hitler. Molts catalans, habitants de la Catalunya Nord, com els exiliats, van caure a mans dels alemanys, i van ser portats a camps de concentració. Es calcula que van morir en aquests camps, prop de 2.000 catalans i catalanes. Altres també van ser portats a Alemanya, per treballar per a la indústria de guerra alemana o van ser reclutats en les Companyies de Treballadors Estrangers. Altres, però, van lluitar contra el feixisme, alguns, dins la resistència, altres amb l’exèrcit francès i van participar en heroiques accions de guerra.

LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Malgrat la derrota militar que va patir Catalunya i el règim d’ocupació espanyolista, una sèrie de joves patriotes, creien que calia continuar la lluita per l’alliberament de Catalunya. Malgrat el terror, la repressió, la vigilància i els afusellaments, que es vivia a l’interior, alguns nacionalistes havien aconseguit tornar a la normalitat Així, al mateix 1939, joves catalans es van agrupar al voltant del Front Nacional de Catalunya (FNC), que surt de la unió de gent de Nosaltres Sols!, del Partit Nacionalista Català, d’ Estat Català i d’altres elements independentistes catalans. Fan tota mena d’accions de resistència: ajuden a passar aviadors aliats als serveis secrets polonesos i britànics, passen informació al bàndol aliat de l’estat de les tropes franquistes, planten grans banderes catalanes a diferents indrets del país, fan accions a la universitat, fan saltar pels aires monuments feixistes, etc…

A la Catalunya Nord, més que mai en el decurs de la guerra i després, la seva vida política, queda inscrita en el departament dels Pirineus Orientals i vinculada a la vida general de l'Estat francès, perden cada vegada més les seves peculiaritats, excepte la d'ésser sempre dominada per aquelles notabilitats tradicionals, on els conflictes eren més personals que ideològics.

El 1945 es produeix la derrota d’Alemanya i Itàlia i es produeix el triomf dels aliats, però els aliats, tot i estudiar una possible intervenció a l’Estat Espanyol, decideixen mantenir Franco en el poder. S’acaben, doncs, les esperances de molts catalans resistents que confiaven que la victòria aliada portaria la llibertat a la nostra nació. Fins i tot uns catalans van fer una apel·lació a les Nacions Unides, per tal d’internacionalitzar el nostre cas, i se n’edità un facsímil: “The case of Catalonia”.

Grups armats, integrats sobretot per militants anarquistes o comunistes comencen a lluitar pel Pirineu català i per les zones de muntanya. Són els maquis, dels quals cal destacar l’intent d’invasió de la Val d’Aran, l’any 1944, per prop de 4.000 maquis. Fins 1962, molts maquis, com Faceries o Quico Sabater van morir en enfrontaments amb la policia. 

Franco progressivament va anar normalitzant les seves relacions internacionals, però la repressió continuava en l’interior. L’any 1951, a Barcelona, causa del malestar per l’encariment del cost de la vida va esclatar una gran moviment de protesta, conseqüència d’un augment del preu del bitllet dels tramvies, mitjà de transport popular. També van anar esclatant diverses vagues d’obrers, que la dictadura no podia controlar. El poble català treballador, anava de nou, malgrat el terror, la prohibició i el terror, prenen consciència d’organització i agitació.

L’exili català continuà la seva tasca d’organització. L’any 1954, Josep Irla, delegà les funcions de President a Josep Tarradellas i Joan, i aquell mateix any fou elegit President de la Generalitat pels diputats del Parlament reunits a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. Durant els seus anys de mandat, va renunciar a formar govern a l’exili.

Dins el nacionalisme català, l’any 1955, el capellà Josep Armengou, escriví un dels llibres més impressionants del nacionalisme català, que aparegué a partir de l’any 1958 amb el títol “Justificació de Catalunya”.

La manca de feina que es vivia a l’Estat Espanyol va provocar un intens moviment migratori, a partir de la dècada dels cinquanta i seixanta, sobretot cap al Principat que va provocar un creixement notable de la població catalana. Moltes vegades, aquesta migració, va ser fomentada pel mateix règim, per tal de desequilibrar la distribució territorial del Principat i perquè aquesta migració es convertís en una colonització massiva per a destruir el fet nacional català. Per això van aparèixer barriades i guetos, on mancaven les més elementals condicions sanitàries i sense infraestructures ni equipaments. La manca d’inversions públiques va precipitar les precàries condicions de vida. Per la situació política i la massificació, a més, els nous habitants catalans, veien com el coneixement de la llengua i la cultura catalana se’ls posava molt difícil. Però malgrat aquest intent de colonització massiva de la dictadura feixista, el poble català va saber acollir els nouvinguts, i aquests, van fer de la terra catalana, la seva terra, i han après a respectar-la i estimar-la i així ho han ensenyat als seus fills.

A finals de la dècada dels 50, arran d’unes declaracions del director de “La Vanguardia, Luis de Galinsoga, on declarà que “Todos los catalanes són una mierda”, comença una important campanya de boicot al diari, que es tradueix en un descens tant important de venda i d’inserció de publicitat, que obliguen a les autoritats a destituir-lo.

Al 1960 es van produir a Barcelona, els Fets del Palau de la Música, on un grup d’assistents a la celebració del centenari de Maragall van cantar el prohibit “Cant de la Senyera”. El resultat fou la detenció d’una vintena de persones.

A partir de la dècada dels seixanta també hi hagué un impuls del moviment obrer i estudiantil. L’element més característic de les noves formes organitzatives del moviment obrer van ser les Comissions Obreres (CCOO), nascudes l’any 1962, en el si de grups catòlics i militants marxistes. Van desenvolupar una estratègia pròpia, amb una combinació de formes de lluita i d’organització públiques i clandestines. Ràpidament tingueren implantació al Principat i al País Valencià i van aprofitar les poques possibilitats del joc que oferia el règim per obtenir un triomf aclaparador en les eleccions sindicals, sobretot en les grans empreses. L’any 1966 es van implantar a Mallorca i l’any 1967 van ser declarades il·legals, i començà la seva repressió, però des de CCOO, van continuar amb la lluita sindical. D’altra banda, també va haver-hi una gran conflictivitat social, que la dictadura no pot aturar. Paral·lelament, també s’anava organitzant el PSUC i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Al País Valencià, es fundà el Partit Socialista Valencià (PSV), molt connectat amb el MSC.

L’onze de setembre de 1964, en el 250è aniversari de la pèrdua de les llibertats nacionals, es van aplegar unes 5000 persones al lloc on hi havia hagut el monument a Rafael Casanova a Barcelona.

Els estudiants també es van començar a organitzar i l’any 1966, té lloc els fets coneguts com la Caputxinada: una assembla d’estudiants, reunida en el convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, és reprimida per la policia que practica desenes de detencions. El mateix any, comença al Principat la campanya “Volem Bisbes catalans”, com a resposta al nomenament d’un bisbe castellà a Barcelona.

A la Catalunya Nord, a partir dels anys 50, amb l'inici de la guerra d'Algèria, es produïa un gir de la societat cap a la dreta, que s'accentuava després del 1962, amb la instal·lació al departament d'un gran nombre de “peus negres”, francesos que vivien a Algèria i també després dels fets del 1968, que generaven una reacció de defensa per part dels benestants i persones de la tercera edat cada vegada més nombroses.

Gràcies als treballs de Joan Fuster i Manuel Sanchís, el País Valencià, i de retruc tots els Països Catalans, començà un notable reviscolament cultural. També va destacar l’aparició d’un fenomen molt important: la Nova Cançó, i amb ella els Setze Jutges, format per cantautors amb un clar sentiment catalanista i antifranquista. Cal destacar cantants com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor... Destacable també és l’acció que es fa des d’Òmnium Cultural, que entre d’altres coses, convoca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’aquells anys, cal també citar, la tasca realitzada pels grups editorials, entre d’altres, Edicions 62 i Tres i Quatre.

La pròpia evolució del FNC influenciat per les noves idees que corrien per Europa i fruit del contacte amb socialistes valencians, neix l’any 1968, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que comença a difondre la idea d’uns Països Catalans lliures i socialistes. Aquesta idea, s’estengué sobretot a nivell intel·lectual i el PSAN s’estengué pel Principat i el País Valencià.

L’any 1969 es crea al Rosselló el Front de Joventut Catalana, moviment de caràcter revolucionari i anticolonialista que lluitava contra l’ocupació francesa de la Catalunya Nord.

L’estiu de 1969 se celebrà a Prada de Conflent (Catalunya Nord), la primera Universitat Catalana d’Estiu, i també aquell any surt el primer volum de la “Gran Enciclopèdia Catalana”.

A principis de 1970, es constituí el Front d’Alliberament Català (FAC). El FAC inicia la lluita armada per a aconseguir la independència nacional i la una reunificació dels Països Catalans, dins un sistema socialista. Tot i així, l'activitat del FAC quedà circumscrita al Principat de Catalunya. Va partir diverses detencions i molts dels seus militants van ser empresonats o van haver d’exiliar-se.

L’any 1970, un organisme alemany d’ajut a les víctimes del nazisme, gràcies a les gestions de Josep Maria Batista i Roca i de Manel Viusà, aconsegueix que la vídua de l’assassinat president de Catalunya Lluís Companys rebi un subsidi vitalici. Era l’únic reconeixement internacional al president democràtic assassinat.

Els primers anys de la dècada dels setanta, coincideix amb la fi del franquisme i amb uns anys políticament molt intensos. L’any 1971 en un clima d’entesa política es crea al Principat, l’Assemblea de Catalunya, una organització unitària, formada per diversos partits, sindicats, organitzacions, associacions veïnals, d’estudiants, etc, que va popularitzar una triple reivindicació: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. L’Assemblea de Catalunya va patir la repressió policíaca, destacant la detenció de 113 membres l’any 1973.

Destaca pel que fa a la internacionalització de la lluita les paraules que Pau Casals va dir davant de l'assamblea general de l'ONU de l'any 1971 a la ciutat de Nova York: "Jo sóc Català. Avui Catalunya és un grup de províncies d'espanya. Però abans Catalunya era una nació, potser ha estat la nació més gran del món. Us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges -una ciutat que avui pertany a frança però que abans era de Catalunya- per parlar de pau: van instaurar la Treva de Déu." 

El 2 de març de 1974, Salvador Puig i Antich, anarquista català, va ser executat pel règim feixista. Eren les darreres fuetades d’un règim que agonitzava. L’assassinat d’en Puig Antich, va aixecar protestes de condemnes per tot el món, però el dictador les va obviar. Una altra mostra, va ser, just a l’any següent, on 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, van votar en contra de la concessió d’una subvenció per a l’ensenyament en català. També durant aquells anys, diverses llibreries, entitats culturals i associacions d’arreu dels Països Catalans, van patir atemptats terroristes de grups espanyolistes i feixistes. Es tractava dels darrers actes d’oposicions cap al procés irreversible cap a la democràcia.

La cultura i la llengua comencen una revifalla, amb l’esmentada Nova Cançó, i també amb el primer programa radiofònic regular en català, iniciat per Ràdio Barcelona, l’any 1974. A principis de 1975 té lloc el Congrés de Cultura Catalana, conjunt de sessions, treballs i actes culturals en defensa per a la promoció de la cultura catalana. El Congrés, fou presentat a l’abril a València, a Perpinyà i Mallorca al juny, a Andorra al novembre i a Barcelona al desembre. El Congrés, impulsat per diverses personalitats i entitats cíviques culminà a Barcelona a finals de 1977.

El setembre de 1975, els principals partits polítics del Principat van formar el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, organisme que intentava ser el referent unitari per negociar amb l’Estat Espanyol per aconseguir l’Estatut.

El 20 de novembre e 1975 moria el general Franco agonitzat al llit, i amb ell acabava el període més negre de la història dels Països Catalans.

LES DEMOCRÀCIES ACTUALS

Amb la mort del dictador Franco, s’inicia un període cap a la transició democràtica, però que en definitiva va ser una claudicació ja que es va restaurar la monarquia borbònica, en la figura de Juan Carlos I.

La pressió popular, però va continuar. Així els dies 1 i 8 de febrer de 1976, l’Assemblea de Catalunya va fer sortir desenes de milers de persones pels carrers, protagonitzen les primeres manifestacions massives. L’onze de setembre d’aquell any, a Sant Boi de Llobregat, lloc on reposen les despulles del conseller en cap, Rafael Casanova, es van aplegar 100.000 persones, demanant la “Llibertat, amnistia i l’estatut d’autonomia”.

A Mallorca es forma la Tramuntana, una taula de personalitats polítiques i que propicià la constitució de la Junta de Mallorca i també, es constitueix el Partit Socialista de Mallorca (PSM). Al País Valencià, es crea l’any 1976 la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, que a través d’accions de tot tipus, també reclamen l’estatut d’autonomia.

Paral·lelament, el President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, intensificà els contactes en defensa de la legitimitat de la presidència com a únic poder català.

A la Catalunya del Nord es crea l’any 1976 a Perpinyà “La Bressola”, la primera escola catalana dels temps moderns. Amb la seva creació, la consciència catalana impulsada torna a revifar.

La situació d’efervescència democràtica i la impossibilitat de tornar a l’antic règim, van forçar una transició per la via reformista. Pel juny de 1977 es van convocar a l’Estat Espanyol, eleccions a Corts Constituents, les primeres eleccions generals democràtiques que se celebraven des de feia més de 40 anys. Cal dir que van ser legalitzats, tots els partits, a excepció d’ERC. La victòria va ser per la Union de Centro Democrático (UCD), partit de centre-dreta, creat per Adolfo Suarez, i que es convertiria en el nou president espanyol. Al Principat la victòria va ser pels partits d’esquerra i nacionalistes. A les Illes, la UCD, va ser el partit més votat i al País Valencià, el PSOE. Al Senat, la coalició unitària Entesa per Catalunya, sostinguda per l’Assemblea de Catalunya, copà gairebé tots els escons del Principat. 

L’any 1977 també serà recordat com el de les manifestacions multitudinàries. L’onze de setembre, més d’un milió de persones reclamen el restabliment de la Generalitat, pels carrers de Barcelona. El 9 d’octubre, recordant l’entrada a València del rei Jaume I, també més d’un milió de persones s’apleguen a la ciutat de València per exigir un canvi polític.

Davant d’aquesta situació, el govern espanyol negocia amb el President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, la seva tornada. El 23 d’octubre, enmig d’una impressionant rebuda popular, torna a Barcelona, i després d’unes complexes negociacions, es restaurà la Generalitat de Catalunya, amb caràcter provisional fins a l’aprovació d’un nou estatut i sota la presidència de Tarradellas.A l’Estat Espanyol, seguin el seu camí cap a la democràcia, s’aprova a finals de 1978 la constitució espanyola mitjançant un referèndum, on només els partits independentistes i nacionalistes criden a l’abstenció o votar en contra. Cal ressaltar que a la Constitució espanyola es manté, 1: la unitat política de l’Estat Espanyol. El dret a l’autodeterminació queda prohibit. L’ article núm.2 diu textualment: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. 2: també queda prohibida la federació entre regions autònomes. L’article núm.145 diu textualment: “En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes (...) Els acords de cooperació entre les comunitats autònomes necessitaran l’autorització de les corts generals”. I 3: el més important és que l’exèrcit espanyol és el garant i preservador de la unitat política de l’Estat espanyol, a fi de reprimir qualsevol moviment independentista. L’article núm.8 diu textualment: “Les forces armades, constituïdes per l’exèrcit de terra, l’armada i l’exèrcit de l’aire, tenen la comesa de garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

El primer punt prohibeix la possibilitat d’independència de la nostra nació sotmesa, Catalunya. El segon punt impedeix d’unir-se o de federar-se els països (“regions”) que configuren una mateixa nació oprimida. Per tal de perpetuar el seu esquarterament, sobretot que el País Valencià i les Illes no s’ajuntin amb el Principat, perquè si hi pervinguessin, estarien a un pas de fer secessió de l’Estat Espanyol. És més, el seu reagrupament només té sentit si és per restaurar l’Estat nacional català, de les Corberes al riu Segura i del riu Cinca fins a Menorca. I el tercer punt, l’exèrcit pot actuar per frenar qualsevol moviment independentista. És a dir, mitjançant la revolta, les armes i el terror, l’exèrcit espanyol és l'única garantia per reprimir els desitjos de llibertat del poble català.

Al Principat, l’estiu de 1978 comença a redactar-se l’estatut i després de ser aprovat per les Corts espanyoles, el 25 d’octubre de 1979, és aprovat pel poble del Principat. Va ser ratificat pel Congrés i va entrar en vigor el desembre de 1979.

A les Illes, alhora que es dissolia la diputació provincial, es constituí el Consell General Interinsular, com a primera forma de govern de les Illes, el juny de 1978. Fins el 1979 va ser integrat pels diputats i senadors elegits a les eleccions de 1977, però a partir d’aquell any, va ser format per una representació dels tres Consells Insulars. També a l’any 1978, es va crear la Universitat de Mallorca.

Al País Valencià, a partir del març de 1978, es desenvolupa un règim pre-autonòmic sotmès a tota mena de pressions i sense que hi hagué un intent real de difondre els objectius i avantatges d’un autogovern, per part dels partits més majoritaris.

L’any 1979, torna a haver-hi eleccions generals espanyoles i també municipals i d’aquelles eleccions, també sorgeix el Consell Insular de Mallorca, com a govern preautonòmic de l’illa, i governat per la UCD.

L’independentisme comença a articular-se, uns continuant la línia del PSAN, altres configurant l’agrupació Nacionalistes d’Esquerres (NE) que al Principat tingué molta presència. També es forma l’organització Independentistes dels Països Catalans (IPC). Lluís Maria Xirinacs impulsa la plataforma electoral Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), que a les eleccions de 1979, només va obtenir 46.800 vots al Principat.

El març de 1980 foren celebrades les primeres eleccions autonòmiques al Principat i la coalició de centre-dreta Convergència i Unió (CIU) assolir la majoria relativa. Un pacte parlamentari amb ERC, donà la presidència a Jordi Pujol. Tant NE, com el BEAN, van obtenir plegades un total de seixanta mil vots.

Però la resistència armada en la lluita per la independència continua. L’industrial Josep Maria Bultó (un dels membres més influents de la burgesia catalana), mor per un atemptat, l’any 1977, i són empresonats una sèrie d’independentistes. Amb totes aquestes detencions, es creà el “Socors català”, que era una organització de solidaritat amb els lluitadors catalans represaliats, impulsant la campanya “Llibertat Patriotes Catalans”, que va durar tot l’estiu i que va ser un dels eixos de l’acte independentista del Fossar de les Moreres de Barcelona de 1977. Tot i que surten en llibertat a l’octubre degut a l’Amnistia, el governador civil de Barcelona els la retira, i s’han d’exiliar-se. És l’inici del cas, conegut com Batista Roca, ja que la policia també inculpava a l’insigne patriota Josep Maria Batista i Roca.

El gener de 1978 també mor Joaquim Viola (ex alcalde de Barcelona i conegut feixista que entrà amb les tropes de Franco quan hi hagué l'ocupació de Barcelona l'any 1939, i firmant i ànima de la sentència del mateix ajuntament de no acceptar cap document que fos escrit en català) . Són també detinguts diversos independentistes, entre ells vells resistents i militants del Front Nacional de Catalunya (FNC), acusats de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA). Degut a aquests fets es creen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). Els fets no s’acaben aquí. Són detinguts més patriotes acusats de pertànyer uns a Resistència Catalana d’Alliberament Nacional (RCAN) i d’altres a l’Exèrcit Roig d’Ajut als Treballadors (ERAT).

Aquell any, al País Valencià es crea Acció Cultural del País Valencià, institució que treballa per la defensa i la promoció del patrimoni cultural català, sobretot al País Valencià.

El 26 de gener de 1979 és assassinat per la policia espanyola el jove independentista Martí Marcó. Mesos més tard, el 2 de juny, Fèlix Goñi, company de l’anterior, mor en combat quan preparava una acció i també són detingudes vàries persones. Arran d’aquests fets es coneix l’existència d’una nova organització armada coneguda com a Terra Lliure. Terra Lliure neix, però, per esdevenir l’expressió armada del conjunt del moviment català d’alliberament nacional, del qual pretén ser una punta de llança i un element cohesionador. Els seus objectius eren la Independència, el socialisme i la reunificació dels Països Catalans.

Al juny de 1980 té lloc el primer judici contra l’independentisme. Són jutjats Jaume Martínez Vendrell i Lluís Montserrat, sota l’acusació de participar en l’assassinat de l’industrial Bultó. Aquest judici va tenir una gran expectació en els mitjans de comunicació. Tots dos, van ser condemnats i per evitar la presó, van haver d’exiliar-se. A l’octubre d’aquell any, van tornar a haver-hi més detencions relacionades amb el cas Batista i Roca.

Aquell any, es viu una situació complicada entre els pagesos de la Catalunya Nord i els de la resta del país. Amb l’entrada de l’Estat Espanyol al Mercat Comú, es va iniciar diverses accions hostils contra les importacions de productes agrícoles peninsulars, a causa de les competències que això significava per la pagesia catalana del nord. A la Catalunya Nord, també és crea aquell any, les primeres escoles Arrels, que es van anar desenvolupant paral·lelament a les Bressoles.

A principis de 1981, un grup d’intel·lectuals espanyolistes, publiquen el “Manifiesto de los 2.300”, en el qual es denunciava la persecució de la llengua espanyola a Catalunya”. Com a resposta a aquest fet s’aprova la Declaració en Defensa de la Llengua, de la Cultura i de la Nació Catalanes. D’aquí en sortiria la Crida, al març de 1981, una entitat que comença a fer campanyes a favor de la llengua i a la cultura catalanes. Les seves accions directes comencen a tenir un ressò mediàtic molt important. Al juny del mateix any, sota el lema “Som una Nació”, la Crida omple el Nou Camp. Cal destacar l’acció de resposta de Terra Lliure contra Jiménez Losantos, un dels promotors del “Manifiesto”, que rebé un tret a una cama.

El 23 de febrer de 1981, els carrers de València són ocupats pels tancs de l’exèrcit espanyol, en un intent de cop d’estat. La paròdia militar refermà el rei borbó com a garant de la unitat espanyola i de la constitució democràtica.El desembre de 1981 comença la primera gran operació policíaca contra l’independentisme, amb la detenció de 23 persones, al Principat i al País Valencià. De tots els detinguts Pere Bascompte i Jaume Llussà van ser empresonats, acusats de ser de Terra Lliure.

Pel juliol de 1982 entra en vigor l’Estatut d’Autonomia pel País Valencià, pactat pels partits amb representació parlamentària. A l’agost, Joan Lerma va ser elegit president de la Generalitat per les Corts Valencianes.

A la Catalunya Nord, amb l’adveniment del primer govern socialista, començà una política de descentralització que va donar més importància al Consell General dels Pirineus Orientals, que no pas al prefecte. L’any 1982 és elegit president Guiu Malé i ho serà fins a finals de 1987. L’any 1982 també és l’inici de l’ensenyament d’un primer cicle en català a la Universitat de Perpinyà, i com a llengua estrangera !!.

L’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears és aprovat a principis de l’any 1983 i al juny, se celebren les primeres eleccions al Parlament, a partir de les quals es formà el primer govern balear, i als consells insulars. Gabriel Cañellas d’AP, és elegit president. El consell Insular de Mallorca, és presidit per Jeroní Alberti d’Unió Mallorquina, el de Menorca per Tirso Molina del PSOE i el de Eivissa i Formentera per Cosme Vidal d’AP.

L’any 1983 s’inicien les emissions de TV3, primera televisió íntegrament en català, i competència del govern de la Generalitat. Les emissions de TV3, es van començar a rebre l’any 1984 al País Valencià i a partir de 1985 a Perpinyà i a la resta del país, tot i que va haver-hi una polèmica al País Valencià, per la negativa del seu govern.

La coalició Convergència i Unió, va tornar a guanyar les eleccions pel Parlament de Catalunya, de maig de 1984, i Jordi Pujol aconseguí, de nou, ser el President de la Generalitat.

Al País Valencià, es funda l’any 1984, Unitat del Poble Valencià (UPV), com a fruit del procés de l’antic Partit Nacionalista del País Valencià, l’Agrupament Esquerra del País Valencià i diversos col·lectius. Per contra, també es crea Unió Valenciana (UV), partit de la dreta tradicional espanyolista i secessionista en l’aspecte cultural i lingüístic. UV inicià unes campanyes molt agressives contra la llengua i la cultura catalanes i la unitat dels Països Catalans, al més pur estil feixista. Des d’UV i també des del govern valencià, tant les denominacions de “català”, “llengua catalana”, “País Valencià” han estat sistemàticament perseguides i denunciades als Tribunals. És l’època del blaverisme, nom amb que es coneix el sector anticatalà i espanyolista al País Valencià.

L’acte al Fossar de les Moreres de l’onze de setembre es fa sota el lema “Cap al moviment de defensa de la terra”. Aquesta crida, acabarà unint diferents sectors de l’independentisme, en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), la primera gran organització independentista. Una generació molt jove de gent, s’aplegà sota les seves sigles i aviat es popularitzà les accions i els enfrontaments amb la policia. Amb l’MDT, començà també a existir, l’anomenat independentisme sociòlogic. L’MDT estarà força perseguit per la policia espanyola i criminalitzat per la premsa espanyolista. El febrer de 1987, es trencarà en dos blocs, fruit de la presentació de dues ponències polítiques presentades al seu Congrés: “Front Patriòtic” i “Per una política independentista de combat”. El PSAN donarà suport a la primera ponència, que es resumeix en la Reunificació dels Països Catalans; defensa de la classe treballadora; acceptació de totes les formes de lluita i la independència. La segona ponència, tindrà el suport dels IPC, i es resumeix en la unitat de la classe treballadora per a portar el país cap a la independència i el socialisme. L’onze de setembre de 1988, aquesta divisió es materialitzarà en una penosa batalla campal, al Fossar de les Moreres, protagonitzada pels dos sectors. El debat, engegat sobretot a l’entorn de personalismes, també va afectar a Terra Lliure, i pati una escissió, dividint-se els seus militants, en funció de la simpatia cap a un sector o altre.

A partir de les detencions de dirigents de Terra Lliure el gener de 1985 i les àmplies mobilitzacions de solidaritat que es produeixen, l’independentisme va creixent en dates assenyalades, com Sant Jordi, El Pi de les Tres Branques i l’11 de setembre.

Malauradament, dos militants de Terra Lliure van morir durant aquell temps en esclatar-li un artefacte explosiu. El 21 de juliol de 1984 moria Josep Antoni Villaescusa i el 16 de desembre de 1985 Quim Sánchez. L’any 1986 la Crida pateix una escissió i part dels seus militants se’n van a ERC. A partir d’aquell moment, ERC, comença a fer un viratge cap a les tesis independentistes.

L’any 1986, el 12 de maig, l’Estat Espanyol, convocà un referèndum per decidir la permanència d’Espanya dins la OTAN. L’MDT va promoure l’abstenció per denunciar l’ocupació militar que patia la nació catalana i va ser criticar pel moviment independentista i anti-OTAN. Malgrat que al Principat va guanyar el No, en el conjunt dels Països Catalans, l’opció guanyadora va ser el Sí.

L’any 1987 va ser any d’eleccions autonòmiques i per primera vegada, també per escollir diputats al Parlament Europeu. En les eleccions autonòmiques de les Illes, Gabriel Cañellas, torna a ser el president. Les presidències dels Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera, passen a ser ocupades per Joan Verger, d’UM, Tirso Pons, del PSOE i Antoní Marín d’AP, respectivament. Al País Valencià, Joan Lerma tornà a ser escollit el president de la Generalitat. En les eleccions europees, tots els partits s’hi van haver de presentar com a llistes de tot l’Estat, i el moviment independentista va recolzar àmpliament a l’organització basca Herri Batasuna. En les eleccions al Principat de 1988, CIU va tornar a guanyar i Jordi Pujol, va esdevenir president per tercera vegada.

En aquestes eleccions municipals de 1987, es creen l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), en àmbits pròxims al MDT i que aconseguirà en una cinquantena de municipis una bona colla de regidors i alcaldes, en bona part sota el nom de Candidatures d’Unitat Popular (CUP).

El mateix 1988, és l’any en què un sector de joves, s’aplega sota l’organització Maulets, sent la primera organització juvenil independentista i que tingué implantació per tota la nació. Alguns dels seus militants, seran detinguts acusats de ser de Terra Lliure. La repressió policíaca contra Maulets anirà creixent cada vegada més, de la mateixa manera que creix Maulets i les seves accions i campanyes.

L’any 1989, dins l’independentisme neix una nova organització al voltant de la gent del PSAN: Catalunya Lliure (CL). CL es presentà a les eleccions europees del mateix any, essent l’única candidatura independentista i d’àmbit català (tragué 20.000 vots), mentre el sector MDT-IPC donava suport a l’organització basca Herri Batasuna.

L’any 1989 el Parlament de Catalunya fa una declaració, única fins al moment, en què explícita que no es renuncia a l‘exercici del dret de l ‘autodeterminació, deixant entreoberta la via institucional. Això concorda amb tota la crisi dels règims socialistes i la independència de nombroses nacions de Centreuropa.

Pròxim al MDT-IPC, es funden l’any 1990 les Joventuts Independentistes Revolucionaris/àries (JIR), amb l’objectiu d’estendre l’independentisme revolucionari entre la joventut.

A partir de 1991, ERC comença un ascens espectacular a partir de l'accentuació del seu missatge independentista i declarar-se com a tal. Al Principat de Catalunya és la 3a força política més votada i també comença una implantació a la resta dels Països Catalans. Aquell estiu, ERC protagonitza una sèrie de col·laboracions amb l’Estat Espanyol que aboquen a la dissolució d’un sector de Terra Lliure que passa a integrar-se dins el partit. Angel Colom, el seu secretari general, fou partidari de la liquidació de l’independentisme armat i per això, inicià una operació de col·laboració amb la justícia espanyola, que tingué com a epíleg una sèrie de delacions i reinsercions. La resta de l’independentisme criticà obertament aquesta claudicació d’ERC i s’arribà fins i tot, a enfrontaments, com els del Pi de les Tres Branques, al juliol de 1992.

Les eleccions celebrades a les Illes, al maig de 1991, van donar la victòria al Partit Popular (PP) en coalició amb Unió Mallorquina (UM), així Gabriel Cañellas, tornà a ser el president del parlament balear. A principis d’aquesta dècada, també comença a fer-se notable la immigració alemana que pateixen les Illes, la qual manté una nul·la integració i una falta de respecte molt important per a la llengua i la cultura catalana. L’avenç de la dreta a les Illes, ha suposat també que en benefici del turisme, la nostra cultura s’ha vist menyspreada.

En les eleccions del mateix any, al País Valencià, van donar la majoria absoluta al PSOE i Joan Lerma, repetí com a president. UPV no va aconseguir cap diputat en aquestes eleccions.Les eleccions per la Generalitat de Catalunya, l’any 1992 van suposar altra vegada, el triomf de CIU i la presidència per a Jordi Pujol.

Amb l’arribada de l’any 1992 l’independentisme rebi un cop bastant fort al ser-ne detingudes mig centenar de persones. La majoria van passar uns dies incomunicades i foren torturades salvatgement. El director, aleshores, de la Guàrdia Civil, Luís Roldán (fugat després de la justícia espanyola, acusat de malversació de fons, tenir relació amb la trama del terrorisme d’Estat) no fou jutjat de l’acusació de tortures d’una part dels detinguts. També va tenir un gran paper el jutge Baltasar Garzón, que se les dóna de demòcrata i tolerant, que fou qui ordenava els interrogatoris i signava els ordres de presó. Aquests fets mostraven la brutalitat espanyola enfront l’independentisme català. A pocs dies dels Jocs Olímpics, aquesta operació contra la lluita independentista és portada a terme per ofegar qualsevol veu de protesta i de reivindicació catalanista durant els Jocs. Un clima de repressió i ocupació policíaca s’instal·là en totes les subseus olímpiques. En algunes poblacions, com a Banyoles, la població s’enfrontà obertament a la Guàrdia Civil. Tot i així, durant els Jocs, es popularitzà la campanya “Freedom for Catalonia”, impulsada per la Crida i Òmnium Cultural, i hagué un ressò internacional molt important.

El País Valencià tampoc es salvava de la repressió, en aquest cas de l’extrema dreta realitzada per UV i els Grups d’Acció Valencianista, els quals actuaven de forma impune sense ser perseguits per la justícia espanyola.

L’any 1993 es funda, després de dos anys de debat, l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP). Tot i el seu projecte per a la construcció d’un espai polític de l’esquerra independentista, l’AUP, es desfarà al cap de pocs anys.

El 11 d’abril de 1993, Guillem Agulló, jove lluitador del País Valencià, militant de Maulets, és assassinat a mans de feixistes. El seu assassinat fou quasi bé ignorat pels mitjans de comunicació catalans i els seus assassins posats en llibertat al cap de pocs anys. Una mostra més de l’actuació espanyola cap al nostre país.

A les Illes, l’any 1995, torna a haver-hi eleccions i Gabriel Cañellas torna a ser reelegit president. Però a l’estiu ha de dimitir implicat en un clar afer de corrupció i és substituït per Cristòfol Soler, el qual també va ser substituït per mala gestió, l’any 1996 per Jaume Matas. El mateix any, el govern espanyol aprovar anomenar oficialment Illes Balears al conjunt de la “provincia de Baleares”. Al maig, hi ha eleccions al País Valencià, i Eduardo Zaplana, del PP, gràcies al pacte amb UV, és el nou president. Amb aquest govern PP-UV, es va intensificar les iniciatives per a la secessió lingüística, fins al punt que es va imposar unes noves normes ortogràfiques allunyades del català normatiu. Al novembre de 1995, Jordi Pujol, torna a ser president de la Generalitat, tot i que en aquestes eleccions, CIU perderà la majoria absoluta.

Amb el triomf del PP a l’Estat Espanyol, l’any 1996 va tornar el projecte colonitzador i d’aniquilació de qualsevol empremta catalana. Aznar és investit president del govern espanyol, gràcies al pactisme botifler i col·laboracionista de CIU. La història és repeteix, igual que a principis de segle, la dreta catalana, enlloc de defensar els interessos nacionals, amb els que tant s’omple la boca, defensa, una vegada més, els seus interessos de classe i acontenta i consolida el projecte espanyolista.

A l’octubre de 1996, ERC pateix una escissió i el grup encapçalat per Angel Colom, creen el Partit per la Independència (PI), el qual tingué una història efímera.

L’any 1999 torna a haver-hi eleccions. Al juny a les Illes i els partits nacionalistes i d’esquerres, protagonizaren el Pacte de Progrés, amb el qual, el socialista Francesc Antich, és el nou president, arrebant el govern a la dreta, després de setze anys. Al Consell Insular de Mallorca, Antònia Munar d’UM, és la presidenta, i a la resta, els partits d’esquerra es fan amb el poder. També al juny, al País Valencià, el PP, torna a guanyar i Eduardo Zaplana serà el president. Al novembre, al Principat, CIU aconsegueix per sisena vegada consecutiva ser el partit amb més escons, i per tant, Jordi Pujol, torna a ser el president de la Generalitat.

A finals de la dècada dels noranta i sobretot a principis del segle XXI, s’estenen pel País Valencià, els Casals Jaume I, impulsats per Acció Cultural i que es dediquen a difondre i a treballar per la cultura catalana. Al Principat, aplegats sota la Coordinadora de Casals Independentistes, s’obren desenes de Casals Independentistes que lluiten dia a dia, per la independència del nostre país. També es crea l’organització Endavant i les JIR es reunifiquen amb Maulets, creen la nova organització Maulets, organització del jovent combatiu revolucionari.T

També durant aquests anys, i gràcies a l’impuls d’ERC, les seves joventuts, les JERC, destaquen per la seva reorganització i la seva implantació a la majoria de comarques del Principat. La seva activitat també s’ha encaminat en els projectes de casals “Tio Canya”.

L’any 2000 també s’inicià l’anomenat “Procés de Vinaròs”, un moviment, de caràcter unitari i base assembleària, que aplega la gent que lluita per l’alliberament (personal, social i nacional) del nostre poble, d’acord amb els principis d'independència dels Països Catalans, alliberament social, societat no-patriarcal, defensa de la terra, defensa dels drets i llibertats fonamentals, dret a revoltar-se contra l’opressió i la tirania i els valors de la solidaritat internacionalista. El “Procés de Vinaròs” sembla ser que pretén l’organització unitària de l’independentisme de l’esquerra revolucionària.

Durant tots els anys de govern del PP, la maquinària espanyolista no ha parat de treballar. El projecte per destruir la llengua i la cultura dels Països Catalans ha continuat, amb la complicitat de CIU. Un altre cas d’opressió ha estat el cas del Foro Babel, associació que més que defensar el castellà ataca al català, només té com objectiu fer desaparèixer la llengua catalana per a poder imposar el castellà, sense tenir en compte que és l’idioma d’un territori que compren a deu milions de persones.

Un altre cas bastant paradigmàtic és el cas de l’Arxiu de Salamanca. Es tracta d’uns arxius de diverses organitzacions i associacions, que van ser robats per les forces d’ocupació i per la força de les armes durant l’ocupació feixista de 1939, i que encara resten “por derecho de conquista” en aquesta ciutat castellana. Recentment s’ha creat el grup Dignitat Catalana, que lluita per aconseguir que tornin aquests papers que formen part de l’arxiu de molts partits, sindicats, organitzacions i de persones durant la dècada dels anys 30.

L’opressió cap el moviment independentista ha arribat fins i tot a la Universitat, en fets com la vigilància de policies vestits de paisà pels campus de les universitats, l’entrada a cop de fusell i porra a la Universitat Autònoma de Barcelona a arrel d’una visita del president espanyol J.M. Aznar, l’intent de fer un acte a la Facultat d’Història de Barcelona per part de tot el seguici de Vidal-Quadras, De Carrerras, Juaristi, etc...; la prohibició d’emetre el video “Periodistas:el negocio de mentir” del patriota basc Pepe Rey, entre altres accions.

Així doncs, l’opressió cap als Països Catalans no s’atura, s’aprofita qualsevol incident per a desprestigiar i criminalitzar la lluita independentista; que si un parla d’immigració, que si algú col·labora amb E.T.A., o per qualsevol altre motiu.

Tot això, ha anat acompanyat pel suport de Convergència i Unió al Partido Popular, molta gent ho troba normal, que contra Espanya mai podrem guanyar, que no s’hi pot fer-hi res. Però sort que hi ha tota una colla de gent que no es pensa aturar en la lluita per la independència i reunificació dels Països Catalans; i com va dir en J.M. Batista i Roca “Allà on hi ha un espanyol, hi ha un agent d’espanyolització de Catalunya, i per això hi ha un antídot eficaç: Allà on hi ha un català hi ha d’haver un redoblat agent d’afirmació nacional catalana”.